Què va ser primer, l’ou o la gallina? Perquè dimarts i dimecres passats hi va haver un xoc d’agendes a Madrid. El mateix dia coincidien al Congrés espanyol el debat de la moció de censura del senyor Tamames i la visita de la comissió europea que està investigant el cas d’espionatge més compromès de l’Europa comunitària.
La premsa espanyola va donar prioritat a la moció de censura. Ja ho hem vist. Però l’estrangera, a la falta de respecte cap als comissionats europeus que havien estat citats precisament aquell dia i que van haver de fer hores de sala d’espera per a què, al final, no els rebés ningú amb prou autoritat.
Perquè el govern espanyol també va prioritzar la moció de censura. I no és estrany que, posats a triar, posàs per davant el debat que hi havia al Congrés. El problema és que l’agenda d’una i altra cosa l’havia fet ell mateix, així que la coincidència no va ser el resultat de l’atzar sinó de la premeditació.
Poques coses es poden dir de la moció de censura. La impressió general és que el president Sánchez en va saber treure profit. I que la seva vicepresidenta segona, la senyora Yolanda Díaz, també va aconseguir algun rèdit per al seu nou partit. A part, la pena amb què vam haver de sofrir el senyor Tamames, al manco tots aquells que l’havíem conegut quan estava al dia del món que l’envolta.
En definitiva, dos dies de cine còmic per obra i gràcia de la manyucladissa de Vox, sempre ben disposat a aprofitar-se de la democràcia per qüestionar-la. I el silenci del PP, l’evidència que no hi ha principis que valguin quan l’objectiu és arribar a governar, amb qui sigui.
Ara bé, si en alguna cosa sembla que estan d’acord el PP i el PSOE és en proclamar que Espanya és una democràcia de ple dret. I, en conseqüència, que ni un ni l’altre no tenen res a veure amb els casos d’espionatge que els apunten directament a tots dos, per més que la Unió Europea els investigui.
Ja se n’han encarregat que el nom de Pegasus soni tan poc als mitjans de comunicació que bonibé ningú, a Espanya, no sap que darrere seu s’amaga el cas d’espionatge d’estat més brut que ha patit fins ara la Unió. Tret dels casos de Polònia, Hongria i Grècia, que per açò tenen la mala reputació que tenen.
Tan brut que la Unió Europea s’ha vist obligada a crear una comissió que l’investigui. I que, a falta de respostes convincents del govern espanyol, s’ha desplaçat a Madrid. La seva sorpresa ha estat, segurament, que la visita no ha servit per a res. Tret d’entrevistar-se amb algunes de les víctimes que han confirmat coses ja sabudes.
La presidenta de la comissió, Sophie In 't Veld, havia dit, abans de pujar a l’avió, que «Hi ha preguntes pendents, a les quals esperem obtenir respostes. Per això, confiem que ens rebin tants representants governamentals com sigui possible». És evident que la pobra dona no sabia com van aquí les coses. Que sembla que només se’n recorden que són europeus a l’hora de parar la mà.
Per fer una mica de memòria, el programa espia Pegasus sembla tret de l’infern. Accedeix al sistema operatiu dels telèfons mòbils triats; localitza la ubicació; llegeix els correus electrònics; copia els contactes, les fotos i els vídeos; veu els missatges de text; i acciona a distància la càmera per a prendre imatges o gravar converses.
Un enginy de tal abast que el president Biden ja ha prohibit el seu ús a les agències federals dels Estats Units. I que el Departament d’estat nord-americà ja va denunciar amb motiu del cas que ens ocupa, l’espionatge arbitrari i il·legal contra ciutadans espanyols interferint la seva privadesa i la de la seva família.
Perquè, a Espanya, Pegasus es va emprar contra dissidents polítics i el seu entorn familiar. Contra periodistes. Contra advocats en exercici de defensa. Contra eurodiputats. Contra líders de moviments cívics. I contra els quatre darrers presidents de la Generalitat catalana. Inclòs el darrer, per més amic que ara sigui del president Sánchez.
Quan la pasterada ja no es podia amagar, el govern espanyol va arribar a reconèixer que havia emprat Pegasus contra 18 persones, però que ho havia fet sempre amb autorització judicial. El mal és que les agències internacionals en tenen identificats 50 més de casos, fins a 68, amb noms i llinatges.
Després, donant un gir inesperat a la història, el govern va informar que el president Sánchez i els ministres Robles i Grande-Marlaska també havien estat espiats... I a continuació va cessar la directora del Centre Nacional d’Intel·ligència, la pobra, sense donar més explicacions. A partir d’aquell moment, com deim a Menorca, un conte contat és un conte acabat. Secret d’estat.
Ho té complicat, la senyora Sophie In 't Veld, amb aquesta democràcia tan de dret. I noltros també.
