Es sobrevalora l’originalitat. Per açò es cau sovint en l’extravagància frívola. Es veu en la cuina, els noms de fillets, l’art i el cinema. Només açò explicaria els Oscar a «Tot a la vegada a tot arreu», paranoia incomprensible sense prendre apunts o alguna substància. En la mitja hora que vaig resistir de pel·lícula vaig entendre que unes persones es mouen en diferents nivells temporals i universos. Ara són grisos treballadors, ara superherois. Salten, peguen, corren i passen d’un món a un altre, d’un moment a un altre. Histèria insuportable.
Me genera una sensació similar veure a les darreres setmanes els dirigents polítics saltant d’inauguracions de coses a mig fer a visites d’obres repetides, de primeres pedres accelerades a segons anuncis d’allò que ja s’havia anunciat, d’atribucions de mèrits petits a projectes enormes de futur incert, com surten en poc temps en mil fotografies simultànies a diferents llocs, movent-se en una mateixa jornada laboral, moment i espai entre els universos múltiples del que un és ara i aspira a ser el 28-M. El límit del 5 d’abril per fer campanya encoberta des del castell conquerit provoca aquest embaf.
La ‘xarxalització’ de la societat ha multiplicat els missatges a l’uníson des de diferents fronts, amb cares somrients una al costat de l’altre, il·lusions, ganes i capacitats autoproclamades, candidatures que diuen combinar (totes elles) joventut i experiència, arribant a l’extrem de la presentació barroca un per un dels membres d’una llista electoral.
Voler ser tots per tot a la vegada provoca que alguns anuncis victoriosos caduquin abans de la campanya, que es prometin coses que un no ha fet quan ha pogut com si ara adquirís superpoders, que les declaracions solemnes sonin a efectes especials, o que l’oposició, hiperactiva, es pegui tirs al peu perquè, de tant voler contrarestar a un adversari desbocat, ha perdut les referències de l’univers terrenal.
Que llarg es fa aquesta pel·lícula, que sembla comèdia, però de ver és infantil i dramàtica.
