Per als cristians, Pentecosta és la festa de la unitat, del diàleg, de la comunicació. Per açò, celebrant avui el Dia de Pentecosta o Cinquagesma, crec que ens adonam -tot i que cada vegada fruïm de més proximitat gràcies als mitjans de comunicació- que la nostra relació sincera i cordial resulta ser, no poques vegades, superficial i fins i tot inexistent. Dialogar cor obert se’ns fa difícil. Uns i altres vivim entre conflictes de tot tipus i no sols intergeneracionals, també a causa de maneres de ser, de fer i de pensar diferent. Atents al nostre entorn, també al més immediat, observam agressivitat, distància, desconfiança... Així, no essent la proximitat real una tasca fàcil, caiem en el perill de tancar-nos a dins del nostre propi món i defensar sols els nostres interessos.
Avui es parla de: 1) Patologia de l’abundància. Un tipus de benestar que fàcilment aconsegueix atrofiar-nos, empetitir-nos humanament. 2) Frivolitat. Una manera de viure lleugera i superficial que ho envaeix tot i que dificulta la nostra relació correcta i el nostre creixement humà. 3) Manca d’educació ètica. La corrupció viscuda a diversos nivells causa no pocs patiments i queixes. 4) Diner aconseguit fàcilment. Obsessió cap a negocis bruts i jocs d’atzar. 5) Violacions i agressions sexuals de tot tipus. A la vegada, però, fomentam la llibertat sexual. 6) Dèria a favor únicament del nostre interès. Mania conscient o inconscientment que ens impulsa a ignorar a qui no ens serveix. Així, no estranyem la soledat que viuen molts. 7) Depressions i estrès. Aquesta situació que els mitjans de comunicació ens recorden constantment no ens condueix però a deixar la moda d’un estil de vida agitat, superficial i buit.
La lectura del Gènesi (11,1-9) pròpia d’aquest diumenge de Pentecosta ens regala un dels grans quadres que trobam a l’Antic Testament: l’antiga història de la construcció de Babel. Babel fou la construcció d’un regne on els seus obrers van aconseguir tant de poder que van pensar que ja no necessitarien fer referència a cap Déu. Ells es sentien tan forts que es creien capaços de construir per ells mateixos un camí que els facilitaria ocupar el lloc de Déu. Però, i precisament en aquesta situació, va succeir una cosa estranya i singular. Mentre feien feina junts per a construir la torre, inquiets es van adonar que estaven dividits, que vivien enfrontats i malhumorats.
Conclusió que faig. Desitjant esborrar Déu i sentir-nos déus, caiem en el perill de no ser ni tan sols humans perquè anam perdent un element fonamental de la humanitat: la capacitat de posar-nos d’acord, d’entendre’ns, d’actuar junts, de necessitar-nos... En definitiva, d’acollir l’esperit de Pentecosta.
El relat del Gènesi, la torre de Babel, conté una veritat perenne que anam descobrint al llarg de la història. Amb el progrés de la ciència i de la tècnica hem aconseguit conèixer i dominar forces de la naturalesa, fabricar inclús ésser vius... Vivint així, pregar a Déu sembla a no pocs superat, inútil. Inconscients, tornam a caure en la dura experiència de Babel. És veritat que hem multiplicat les possibilitats de comunicar-nos, de tenir informacions, de transmetre notícies, però... podem dir que ha crescut la nostra capacitat d’entendre’ns i de ser feliços? No despunta entre nosaltres un sentit de desconfiança, de sospita, de temor recíproc, fins arribar a sentir-nos fins i tot perillosos els uns per als altres?
No ens resignem a una societat tan inhumana. Facem cas del que diu E. Schillebeecks: «Entre nosaltres hi ha un front comú, de creients i no creients, de cara a un món millor, més humà». «Vigilem!» com ens demana constantment el Jesús de sempre. Siguem capaços de ser «diferents», de viure en sana contradicció front la mediocritat, la manca de seny i de consciència. Des de que Sigmund Freud va formular la hipòtesi de que la societat està malalta, analitzem, per evitar-les, les nostres possibles neurosis i infermetats.
Alguns abandonen la religió però no la substitueixen en res millor. Desitgem viure amb més cordialitat, amb més netedat de cor, amb més diàleg, amb més consens, amb més proximitat. Què estem descuidant? A què ens convé dedicar més temps a favor de la família, l’escola, la política, la religió, l’esport...?
Babel és Babel i Pentecosta és Pentecosta. Allà on els humans volem ocupar el lloc de Déu, sols aconseguim oposar-nos els uns als altres, distanciar-nos. En canvi, si ens situam en la veritat, ens adonarem que l’esperit de Pentecosta ens ajuda a ser més humans. Visquem correctament Pentecosta o Cinquagesma.
