Avui hauria tocat rallar de la victòria -indiscutible- de la dreta espanyola bonibé arreu. Però el president Sánchez ens ha sorprès amb un salt endavant, com a mag temerari que ja sabíem que era. I ens ha menat directes a una nova estació: parada i fonda el 23 de juliol, amb eleccions generals anticipades.
Així que el tema més comentat avui ja no són les eleccions de diumenge passat sinó les d’aquí a dos mesos, que prometen ser d’infart. Hi haurà diversitat d’opinions sobre l’oportunitat d’aquesta convocatòria, segons el pensament d’uns o altres, però ningú no podrà negar l’habilitat del president Sánchez.
El seu partit, i l’esquerra en general, ha obtingut uns mals resultats en aquestes eleccions municipals -i autonòmiques en molts de casos-, però la partida és llarga i la darrera carta encara no és damunt la taula. Sobretot perquè darrere els resultats d’ara s’ensuma molta abstenció dels votants d’esquerres.
D’entrada, la convocatòria aturarà les crítiques internes que li haurien caigut al president, com cauen sempre quan en un partit la cosa va malament. I de sortida, la dissolució del Congrés evitarà que el PSOE hagi de negociar amb els seus socis les lleis que tenia pendents d’aprovació. Unes negociacions que sempre proporcionen pinso electoral als contraris.
Per part dels guanyadors de les municipals i les autonòmiques, la nova convocatòria d’eleccions no els permetrà perdre el temps amb celebracions, perquè s’han d’armar per a la nova batalla. I és poc probable que s’atreveixin a fer pública la seva unió carnal amb l’extrema dreta, per més que l’hagin de menester per poder governar.
Així és que, durant unes setmanes, potser haurem de veure un PP com sant Pere renegant de Crist, tancat a acceptar que, en molts de casos, sense Vox no hi arriba. Que l’ha de menester a autonomies i municipis en què ha estat el primer partit, però on no suma prou electes per ocupar la poltrona. I és que Vox, per més gent que els voti, fa por. Fa por com en fan tots els fonamentalismes contraris a la diversitat dels humans.
És de preveure que aquests dies que venen hi hagi molt de moviment polític. Perquè l’experiència de diumenge passat, que havia de ser un examen final, s’ha convertit en una lliçó de pràctiques, tant per a aquells a qui ha anat bé com per a aquells a qui ha anat malament. Molts de discursos canviaran i veurem l’associació de partits que, finalment, hauran de reconèixer que toca presentar-se junts.
Mentrestant, a les Balears tenim allò que tenim. Un canvi de tendència ben legítim, perquè està avalat pels vots. Però que no és probable que il·lusioni les persones que conserven els mals records dels governs balears que fins ara ha presidit el PP. Per més que potser també n’hi hagi de bons, de records. Però els presidents, tots han acabat malament.
Pens en el primer president, acusat i sentenciat per diversos delictes de corrupció, encara que sense pena perquè ja havien prescrit. Així i tot, finalment va haver de dimitir per l’escàndol econòmic del túnel de Sóller. I pens també en el segon, que només va durar onze mesos per desavinences amb el partit. Va plegar del PP per enrolar-se en l’independentisme mallorquí.
I en el tercer president, que va acabar amb 15 anys de presidi, condemnat per diversos delictes de corrupció. I en el quart i fins ara darrer. El temps que li sobrava d’atendre el sector hoteler, el dedicava a esquarterar la llengua que rallam. Va provocar la vaga de mestres i les manifestacions més importants que no hi ha hagut mai a les Balears. Ara és eurodiputat de Ciudadanos...
Però mai no se sap. Potser aquesta vegada hi haurà més sort.
