Amb l’arribada de l’estiu, no hi havia fet més quotidià als nostres pobles i ciutats. Abans, prendre la fresca era el lloc des d’on vèiem passar la gent, un lloc des del qual podíem rallar amb els vesins i vesines, posar-nos al dia de les aventures i desventures de la comunitat, espais de convivència i de respecte, de relació humana directa i senzilla. D’estima.
M’hi ha fet pensar Mamachón, persona coneguda i reconeguda a Maó, que ens ha deixat aquesta setmana. Una vegada, un company regidor i jo, vam anar a ca seva a demanar-li disculpes. S’havia endut un bon disgust perquè un policia local li havia fet retirar la cadira de la vorera, al carrer Rector Mort, argumentant que no deixava passar els vianants. Sempre hi ha qualcú que no veu més enllà.
La senyora Encarna va apreciar el gest, i també va riure molt quan li vam dir que -si feia falta- canviaríem l’ordenança municipal, fent constar que «el veïnat que tregui la cadira per exercir tan estimada costum tindrà la preferència i els vianants hauran de baixar a la calçada, sempre que no es posés en joc la seva seguretat ni la de les persones amb mobilitat reduïda». El barri dels «sants» li deia «la patriarca», perquè defensava els valors del suport mutu, del comerç local, d’estimar lo públic.
Aquesta columna vol ser una reivindicació de l’espai carrer per a tothom, com un homenatge a les nostres mares i àvies, perquè com deia Mamachón «en les persones hi ha la vida, l’energia».
