Ja he perdut el compte de quants ni deu haver ara, però he llegit que prest n’hi haurà sis més. Sis llocs més convertits en hotels de luxe al mig del camp. El promotor és un magnat d’aquests que un dia es va despertar enamorat de Menorca -amor a primera vista, li diven- i va decidir que era massa polida per a què ell no la manyuclàs.
Així és que va començar a comprar llocs i ara, perquè siguin més polits i no facin olor de bestiar, els vol convertir en hotels. Igual que tants d’èmuls seus que es van decantar per altres llocs o per l’arquitectura urbana. Si els comptes no m’erren, només a Ciutadella ja estan en marxa setze hotels més. D’aquests tan guapos que ara en diven «amb encant».
També he llegit que aquest Sant Joan arribaran fins a deu barcos al dia al port de Ciutadella. Al nou, perquè si no s’hagués imposat la seva construcció, tant de moviment seria impossible al port antic, aquell que ara s’ha convertit en un magatzem d’ostentació de barca grossa. Si ningú no ho atura, amb caixeres o sense Sant Joan està condemnat.
2 El problema dels capitals econòmics que controlen el món és la seva incapacitat de saber quan s’ha de frenar. Posen la directa, s’enceguen i acaben matant tot allò que donava sentit al seu negoci. Ja m’agradaria poder veure, per exemple, els resultats econòmics d’aquest mal que fer de grans supermercats que van aterrant a l’illa.
Potser aguantaran bé al ple de l’estiu, però la resta de l’any la majoria es menjaran els mocs. I hauran de despatxar gent que engreixarà la llista dels discontinus, tant autòctons com vinguts de fora amb-dificultats-per-trobar-llit. I mentrestant, s’hauran carregat el comerç de l’illa. Pocs menorquins es faran rics per aquest camí, tret dels quatre que hi sol haver pertot.
Així és que allò que podria haver estat positiu, perquè ha aportat riquesa als menorquins, és molt probable que s’acabi convertint en el seu principal problema. I mira que encara no he rallat de l’aigua -que ja surt salada a mitja illa- ni de la muntanya d’aliments que s’ha de fer venir per donar de menjar a tantes ànimes enamorades de Menorca. I la de fems que generen.
Perquè en aquest context, la producció pròpia no és més que una anècdota. Com ho serà prest la població menorquina. I no és un pressentiment. És veure com han anat les coses a les altres illes. Eivissa, en vint anys ha passat de 80.000 a 160.000 habitants i no precisament a causa d’una natalitat desfermada.
l resultat de tan bon negoci és que els habitants de les Balears ja no tenen una de les millors rendes econòmiques d’Espanya, sinó que van per avall, per avall. I que la pobresa hi torna a ser present. Perquè per mantenir el «tinglado» fa falta molta mà d’obra barata que ha de venir de fora i que és difícil que progressi amb els sous que cobra.
Clar que aquí entram ara en el món de les contradiccions. Perquè sol succeir que les mateixes persones que aplaudeixen que vagi gros, es queixen de la presència de treballadors estrangers... Que són, mesquinets, els qui fan possible que es mantengui un volum de nova construcció desproporcionat i que puguin obrir tants de nous hotels, restaurants i bars.
Fins ara ja era difícil gestionar tot aquest creixement descontrolat. I segurament els governants que teníem eren lents o estaven massa acollonits davant el poder dels de sempre. Però no passin pena, perquè els que han arribat ara venen amb nous impulsos. I el primer és assegurar que el descontrol és llibertat.
I açò és tan bo per al magnat que compra llocs com per a l’hoteler que no vol perdre ni un metre quadrat a Son Bou. També és amor, no ho negarem. Però s’àvia meva sempre deia que hi ha amors que maten. I ara entenc per què.
