TW

Malgrat l’oferta de pel·lícules de les plataformes digitals i la magnitud exagerada d’alguns televisors, sobretot en proporció a les dimensions de certes sales d’estar, anar al cinema manté l’encant i l’atractiu. L’experiència aporta més implicació en la història, una atenció exclusiva cap a la pantalla, una imatge de gran format i un so de qualitat, immersiu, sense cap altra distracció sensorial... En teoria. Només en teoria. Per desgràcia.

Noticias relacionadas

Darrerament, assistir al cinema a la projecció d’una pel·lícula d’èxit posa en evidència el fracàs de la societat a l’hora de saber conviure amb altra gent. Com més s’umpl la sala, més es buida la paciència pròpia amb el comportament d’alguns espectadors. Com més hem sentit xerrar del film, menys silenci a la sala. I si és una pel·lícula infantil, hi assisteixen moltes persones hiperactives, juganeres, mogudes, capritxoses, amb incontinències diverses i maleducades que acompanyen els seus fills.

La meva darrera experiència va ser «Inside out 2», pel·lícula infantil amb l’habitual trampa de no ser del tot apta per a edats molt curtes. Les protagonistes són les emocions d’una filleta que transita a la pubertat. Són unes emocions que durant la projecció apareixen dins i també fora de la pantalla. Així, com a espectadors, experimentam l’ira de veure que la gent és molt impuntual; la tristesa de patir la dependència malaltissa del mòbil; el fàstic per tot el que s’arriba a menjar; l’alegria quan apaguen els llums i deixam de veure algunes coses; la por d’imaginar com es comportaran en altres contextos i moments; la vergonya (aliena) en sentir converses delirants en veu massa alta; l’avorriment dels fillets que no entenen la història i que els provoca sensacions com pixera, gana, set, son o remuguera que verbalitzen generant així una reacció cinètica de l’adult que ha de patir tota la sala; l’enveja cap a qui no li molesta tot açò; i finalment l’ansietat, maleït sigui el seu desbocat afany de voler ser la protagonista principal en moltes tendres ments.