En el capítol anterior, el conseller de la cosa estava molt maleit amb tots aquests indígenes que s'han inventat que les Illes Tropicals estan saturades de turistes i que reclamen habitatge i que es diversifiqui l'activitat econòmica.
I és que l'homo viu atrapat entre tants d'hotelers, empreses de lloguer de cotxos i companyies aèries low cost, pobra gent, que mai no en tenen prou... I que premen per continuar omplint-se les butxaques a costa del territori.
Però els indígenes tampoc no aturen. Fins i tot a l'Illa del Nord n'hi va haver uns que van arribar a cala en Truqueta més prest que els turistes i van omplir el pàrquing. Què trobau? Ja ho diu el cap de l'altre partit del conseller, que arribar primer a la platja és pura delinqüència. I encara sort que no va dir que és terrorisme, perquè és sabut que en aquest país els més pacífics poden ser jutjats per aquest delicte.
El conseller estava tan indignat amb la malifeta dels indígenes que va acollir al seu despatx un presumpte turista que aquell dia no havia pogut arribar a la cala per fer-se la selfi. No sabia que en realitat era el nostro espia disfressat de la manera adequada...
Per paga va ser el mateix dia que un regidor de l'altra ciutat que no controla de l'Illa del Nord va haver de dimitir del càrrec per anar fora fua, per dir-ho d'una manera fina, en una festa de poble. Sort que l'homo té assegurat el sou amb l'altre càrrec que també tenia. No hi ha com tenir dos càrrecs alhora.
Avui les coses no és que hagin millorat, perquè el malestar és al carrer. En previsió, l'espia ha recuperat la seva antiga disfressa de moscard, més mala de gestionar però més segura si hi ha bordell, encara que ens ha reconegut que cada vegada li costa més volar.
- Avam, Juan Pelayo -va dir el conseller al seu assessor, sense poder amagar la cara de cruiximent-, com tenim es nostro invent estrella de la consulta per reduir la saturació turística?
- Molt bé, senyor -va respondre l'assessor-. Anam complint els objectius: rallar molt per no fer res. Però bono, els desgraciats que lloguen ca seva a l'estiu, que se preparin, perquè aquests sí que rebran.
- Mem, sempre hi ha qualcú que ha de rebre -va continuar el conseller, mentre intentava evitar que el picàs el moscard que li rondava per davant la cara-. Però rallem de coses més sèries. Com tenim la moció contra el finançament que en Xanxes ha ofert a Catalunya?
-Ah -va respondre l'assessor, que en aquests temes sempre va com una moto-. Tot a punt per fer una campanya de protesta bestial, des del partit i des del govern. Avam si ara permetrem que Catalunya surti de la misèria financera...
- Però que no ho saps que el president Xanxes ja ha ofert les mateixes condicions a totes les Comunitats que ho demanin? Si aquest és el país del café para todos -va intervenir na Nataixa des del seu racó.
- Bono -va replicar en Joan Pelayo-, però l'objectiu és anar en contra que Catalunya millori el seu finançament. Si no, com deim sempre, la unitat de la pàtria se'n va a fer punyetes!
- No ho diràs pel concert del País Basc... -va afegir encara na Nataixa mentre bufava per ajudar el moscard, que li costava volar.
- Clar que a noltros ens anaria molt bé -va intervenir el conseller mentre es gratava la clespa-. En realitat, amb l'actual finançament, les Illes Tropicals encara estan més maltractades que Catalunya. L'Estat xucla de mala manera...
- Ja m'agrada, conseller -va continuar na Nataixa-, ara en diu una de bona -i es va posar a picar de mans mentre el moscard ho feia amb les ales-. Tres mil milions més podríem retenir per a sanitat, escoles, transport, habitatge...
- Però mai no direm -va respondre el conseller mentre s'alçava de la cadira perseguint el moscard- que estem d'acord amb una proposta que fa en Xanxes aquest! De cap manera!
