El recent procés de renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha posat en evidència, una vegada més, les profundes contradiccions i limitacions d'un sistema que, en teoria, hauria de ser el pilar de la independència judicial a Espanya. Després de més de cinc anys de paràlisi, els dos principals partits polítics, PP i PSOE, van aconseguir un acord per a la designació dels nous vocals del CGPJ.
Tanmateix, aquest acord no ha estat exempt de crítiques, principalment perquè tot semblava que no aconseguiria sinó perpetuar un model que respon a interessos partidistes i que posa en dubte l'autonomia de l'òrgan encarregat de governar el Poder Judicial.
Després de l'espectacle que hem viscut durant els darrers cinc anys i en els mesos previs a l'elecció del nou president o presidenta del CGPJ, que ho és també del Tribunal Suprem, semblava que el nostre sistema, que dona als parlamentaris la facultat d’elegir els vocals del CGPJ, havia col·lapsat. Tot i així, em costa acceptar que l'elecció de les persones que regeixen el govern dels jutges no hagi de dependre del parlament, atès que és aquest el titular de la sobirania nacional. Per això no crec —contràriament al que s’ha afirmat i defensat des de PP i Vox— que aquesta fórmula d’elecció parlamentària vulneri inevitablement la independència del poder judicial, però he d'acceptar que, de facto, després de l'experiència viscuda, és evident que, a Espanya, els polítics no han renunciat a projectar la seva influència sobre els jutges. I encara és més preocupant que els jutges en qui els polítics han dipositat la seva confiança per dirigir l'òrgan encarregat de l'administració de justícia, tampoc sembla que estiguin disposats a actuar amb total independència, deixant de banda la ideologia del partit que els va triar.
Si ens atenem a l'espectacle viscut aquestes darreres setmanes fins a l’elecció d’Isabel Perelló, haurem de convenir que, amb l'acord adoptat entre els dos grans partits (PP i PSOE) per a la configuració del nou CGPJ, el primer que s’ha pretès (en això PP i PSOE hi han estat d’acord) és marginar els partits minoritaris en l'elecció dels candidats que havien d’integrar aquest organisme; i en segon terme, que tant l’un com l’altre han demostrat que els costa molt acceptar que no han d’influir sobre aquest organisme tan transcendental per a la judicatura.
I expòs aquestes dues conclusions perquè, a pesar de les expectatives que va generar la nova fórmula d'elecció dels vocals del CGPJ, el que hem vist durant aquestes cinc sessions que els nous membres han hagut de menester per elegir Isabel Perelló, és que s’han evidenciat algunes de les antigues pràctiques que tanta desconfiança han generat en la ciutadania.
Una de les novetats de l'acord a què van arribar PP i PSOE era que els vocals tindrien la llibertat d'elegir la persona que presidiria el CGPJ i el TS, sense que aquesta fos pactada prèviament pels partits. Aquesta mesura, que tots vam percebre com un avenç indiscutible cap a la independència del poder judicial, no ha evitat, però, continuades accions de bloqueig fonamentades en arguments de difícil justificació, perquè no és fàcil d’entendre que cap dels set noms que en un principi havien elegit per triar d’entre ells la persona que presidiria l’òrgan no hagi rebut el vistiplau de la majoria necessària, com no és tampoc fàcil d’entendre quines són les virtuts que els conservadors han vist en Isabel Perelló que no van veure en Pilar Teso o en Ana Ferrer.
A més, no deixa de ser significatiu que, com ha succeït sempre, hagin estat els membres qualificats com a conservadors els qui han acabat imposant el nom de la persona finalment elegida, encara que, a priori, aquesta no sigui afí als seus plantejaments.
No hauríem d’oblidar que l'elecció de la persona que presideix el CGPJ és crucial, no sols perquè també presideix el TS, sinó perquè d’ella dependrà en gran mesura el rumb que prengui l'òrgan en els propers anys. Potser, en el cas d’Isabel Perelló, que va exercir com a magistrada a Maó i de la qual tots els qui la vam conèixer tenim un bon record, la seva condició de dona pot ajudar a fer les coses millor, però si bé és cert que hem de treballar per la paritat home-dona en les institucions públiques, el fonamental és que qualsevol nomenament, ja sigui d'un home o d'una dona, es faci en funció dels mèrits, de l'experiència i, sobretot, de la independència del candidat. Perquè només així es podrà garantir que el CGPJ compleixi amb la seva missió de salvaguardar la justícia d'ingerències polítiques i clientelismes.
Sigui quin sigui el rumb que seguirà el CGPJ i el TS presidits per Isabel Perelló, hem de reconèixer que costarà Déu i ajut que oblidem el que hem viscut durant els darrers cinc anys i hem seguit experimentant aquests darrers mesos, perquè, tot i la bondat de l’acord final, no és fàcil que la ciutadania pugui oblidar l’espectacle que ens han ofert els membres d’aquest organisme, per a gran desconsol dels més de cinc mil jutges que, a Espanya, exerceixen el seu ministeri atenent només a criteris d'independència personal i de subjecció estricta a la llei.
En definitiva, que l’èxit o el fracàs d’Isabel Perelló i d’aquest nou CGPJ dependrà de la capacitat que demostrin els seus membres d’avantposar l’interès general i la justícia a qualsevol altra consideració política o ideològica, perquè la independència judicial no és només un simple concepte abstracte que hem de defensar, sinó la garantia perquè tots els ciutadans, sense excepció, puguin confiar que els jutges actuen sempre de manera imparcial i justa. I ja és hora que el CGPJ estigui a l’alçada d'aquesta responsabilitat.
