La recent tragèdia a València, causada per la DANA, ha deixat una marca inesborrable en la vida dels seus habitants. Les pèrdues humanes, el dolor de les famílies i la devastació de comunitats senceres ens enfronten a una realitat dolorosa: en situacions extremes, l’Estat i les seves institucions han de respondre amb rapidesa, coordinació i empatia. Tanmateix, en comptes de centrar-nos en l’aprenentatge i en una resposta efectiva, estem a punt de caure en una perillosa espiral d’acusacions i retrets, un fenomen que amenaça amb desviar l’atenció del que realment importa.
La pandèmia de la covid-19 va ser el primer indici clar d’aquesta fragmentació administrativa, on l’Estat d’Alarma i les conferències de presidents autonòmics no van aconseguir convertir-se en veritables mecanismes d’acció conjunta. En lloc d’això, aquestes instàncies es van utilitzar, sovint, per al lluïment polític o la confrontació partidista, diluint l’objectiu de coordinació. Ara, davant la urgència de la DANA a València, aquest problema s’ha accentuat fins al límit. La Generalitat Valenciana, aclaparada per la magnitud del desastre, i el Govern central, tardà i burocràtic, han fallat a l’hora de treballar com un sol cos de resposta. En la desesperació, milers de persones s’han sentit abandonades, sense el suport d’un Estat que, en teoria, està per protegir els seus ciutadans.
EN MOMENTS COM AQUEST, un dels majors perills és que el debat polític es converteixi en un camp de batalla d’acusacions. Els atacs creuats entre representants de diferents partits poden erosionar encara més la confiança ciutadana i enfosquir el veritable propòsit de la reflexió: entendre què ha fallat i com evitar que es repeteixi en el futur. La temptació d’utilitzar la tragèdia per treure profit polític immediat sol ser forta, però el cost de fer-ho és alt. Cada acusació irresponsable i cada discurs carregat d’ira allunya la possibilitat d’una solució real i efectiva.
El propòsit d’una reflexió profunda sobre el que ha succeït a València no hauria de ser, per tant, repartir culpes, sinó aprendre dels errors. Les catàstrofes naturals són una prova per a qualsevol govern, i el desafiament de respondre-hi eficaçment requereix una autocrítica honesta de tots els actors implicats. I aquí es planteja una pregunta clau: què ha fallat realment? És el sistema mateix, amb protocols que no s’adapten a la realitat de cada comunitat, o és l’actuació dels qui el gestionen? Probablement, la resposta està en una combinació d’ambdós factors. Però en lloc de buscar culpables, crec que hauríem de centrar-nos a analitzar els falls estructurals i els punts de millora.
EN PRIMER LLOC hauríem de demanar-nos si el sistema de resposta davant emergències al país necessita una revisió exhaustiva. Està el nostre Estat preparat per actuar de manera coordinada i ràpida en moments de crisi? L’experiència a València suggereix que hi ha àrees crítiques que requereixen ajustaments. En un país divers i descentralitzat, és fonamental que les competències estiguin clarament definides, però també que existeixi una xarxa de cooperació interinstitucional que permeti l’acció conjunta, sense importar els colors polítics de cada administració. Estats federals, com Alemanya i els Estats Units, han desenvolupat sistemes en què les diferents entitats poden treballar juntes i respondre amb agilitat en situacions de desastre, cosa que pot servir-nos d’inspiració.
2 és on entra la responsabilitat dels polítics. La competència i el compromís de cada líder són essencials perquè les polítiques i els protocols es converteixin en accions efectives. No es tracta de jutjar, sinó d’exigir responsabilitat. Els polítics han d’entendre que, en moments de crisi, no hi ha espai per al càlcul electoral ni per als jocs de poder. Les persones afectades no necessiten discursos ni promeses buides; necessiten ajuda, respostes i solucions immediates que només poden donar líders polítics amb una visió de servei públic que superi els seus interessos personals o partidistes.
Les lliçons que deixa aquesta tragèdia a València són clares i dures. Per evitar caure en la temptació de la confrontació, és necessari un pacte de responsabilitat entre tots els actors polítics. Un compromís per analitzar objectivament el que ha fallat i per treballar conjuntament per millorar el sistema. Aquest no és, per tant, el moment d’acusar, sinó de construir, perquè les vides perdudes, el dolor i la destrucció exigeixen una resposta digna, una reflexió sincera que prioritzi la ciutadania per sobre de qualsevol disputa política.
La veritable responsabilitat en temps de crisi és la de construir un Estat capaç de respondre als seus ciutadans en els seus moments més vulnerables. I l’oportunitat de canvi és a les nostres mans. Deixem, per tant, que la reflexió prevalgui sobre les acusacions, i que l’interès col·lectiu sigui el nord que guiï cada acció. Perquè al final, la política ha d’estar al servei de les persones, no de la vanitat de qui la exerceix.
Parlant del mateix que jo he parlat avui, Antoni Puigverd acabava la seva reflexió dilluns passat dient que sentia enveja d’Enees que, segons explica Virgili, quan Troia cremava envaïda pels aqueus que havien sortit d’un enganyós i gegantí cavall de fusta, es troba cara a cara amb Helena. Enees desitja matar-la. Vol castigar la causant de la guerra que ha destruït la ciutat. Però en aquell moment, Venus, deessa de l’amor, es presenta al seu fill Enees. No perdis el temps en el càstig, li diu; corre a salvar el teu pare, la teva esposa, els teus fills, els teus amics. Heu de fugir de Troia, li recorda: destineu les energies a tornar a començar. Nosaltres hem de recomençar com Enees? acaba demanant-se Puigvert i, pessimista, creu que no sabrem recomençar i que seguirem rebolcant-nos en el fang. «Tot i la fraternitat que ara susciten les llàgrimes de València —conclou—, tornarem a sacrificar els morts de la inundació a l’altar de l’odi». No ho sé, però si fem això, haurem fracassat com a poble.
