Un Institut d’estudis bíblics d’Israel, amb el qual estic una mica vinculat per cursos on-line que he seguit fa uns anys, va encapçalar amb el titular d’aquest escrit «sigues amic d’Israel» una missiva de propaganda per apuntar-me de nou a un dels seus programes. Jo els vaig contestar amb aquestes paraules que traduesc:
Amics d’Israel, Shalom! Em demanau que sigui amic d’Israel. Ho som. Els cristians som descendents de la resta d’Israel. Aquella resta de què parla el profeta Sofonies (s. VII a.C.): «Aquell dia trauré de dins tu els qui es glorien de la teva altivesa, i tu deixaràs de fer l’arrogant en la meva muntanya santa. Jo faré que resti dintre teu una gent humil i pobra, que cercarà refugi en el meu nom. La resta d’Israel no farà res de mal ni mentirà, no tindrà als llavis paraules enganyoses...» (Sof 3, 11-13). No em demaneu que sigui amic dels qui actualment governen el vostre poble i bombardegen indiscriminadament els palestins, ni dels violents colons que actuen d’acord amb el seu projecte d’expulsar els seus germans d’aquesta terra que els pertany també a ells. Compartesc el vostre sofriment per la barbàrie del 7 d’octubre d’antany i el dolor pels més de mil jueus massacrats i pels centenars de segrestats, però compartesc igualment el sofriment pels més de 40.000 morts a la franja de Gaza per un exèrcit sense entranyes ni respecte, arrossegat més per la venjança que per la justícia.
RELLIG EL PRECIÓS RELAT BÍBLIC dels dos germans enfrontats, Jacob, patriarca d’Israel, i Esaú, pare dels pobles veïns; Jacob venç els seus temors i emprèn el camí de la reconciliació amb el germà a qui havia pres els drets de primogènit, i en la trobada li diu aquestes paraules santes: «Si m’has concedit el teu favor, accepta l’obsequi que t’oferesc. Tornar a veure el teu rostre ha estat com veure el rostre de Déu» (Gn 33, 10).
M’AGRADARIA VEURE un retrobament semblant enmig de la fosca nit d’aquesta espiral de violència bèl·lica, i que aquesta trobada fos la llum que il·lumina un demà de pau. La violència de Hamàs no és el camí, però tampoc no ho és la violència de l’exèrcit d’Israel. Preg per la pau entre els dos pobles, per l’entesa entre tots els pobles de la regió; deman a Déu que desarmi els violents, i que tots els pobles ferits per la violència entrin en la dinàmica d’un procés de pacificació que deixi espai vital perquè els dos pobles puguin viure en llibertat i respecte a banda i banda del mur de separació. Desitjo que es complesqui el designi del Messies, el jueu Jesús: «Ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics» (Ef 2, 14-15). Fins aquí la meva resposta.
«Aquest conflicte entre Israel i Palestina no té solució» és la resposta del neuròleg i investigador català Joaquim Jubert Gruart, en una entrevista publicada pel diari Menorca el passat 31 d’octubre. Jo en canvi pens que si ningú creu que tengui solució, certament, no en tindrà. I, no obstant, no ens podem resignar a la desesperança. Mantenir l’esperança implica entrar en el camí, pragmàtic i utòpic, d’un inici de solució. Quantes coses però han de canviar en els polítics i en els ciutadans!. El prolífic escriptor jueu Iuval Noah Harari ha escrit dos textos paral·lels reflectint la por de cada un dels dos pobles a ser exterminat per l’altre. Una reflexió semblant, comprensiva de les pors dels actuals enemics, hauria de generar un consens a cada banda que es traduís en vots que desbanquessin del poder els partits violents, i que els padrins exteriors d’Israel i de Hamàs deixessin d’alimentar el conflicte amb la indecent doblerada que arma i rearma els contraris: açò ens permetria començar a veure la llum d’una solució més o manco llunyana però realista. No podem renunciar a tota esperança, amics d’Israel, amics Palestins.
