No fa molt parlant amb un amic metge em comentà que ens havíem equivocat en ser massa exigents amb les qualificacions dels alumnes de batxillerat, ja que molts que potser no eren de 10 no van poder accedir a medicina, a pesar de la seva vocació, per les elevades notes de tall que exigeixen a la universitat. També m’explicà que actualment estudiaven medicina, alumnes que veuen la carrera com una inversió econòmica, com una manera de tenir un bon sou, sobretot si marxaven a l’estranger.
Per què ens falten metges als hospitals? Quasi totes les comunitats autònomes tenen una o més facultats de medicina, a Espanya en total en tenim 53 de les quals 15 són privades. Hi ha facultats de sobra. Formar metges és un procés car, la societat hi inverteix molts diners, per tant, cal fer un bon disseny de l’oferta d’aquests estudis per a satisfer les necessitats del país.
Entenc que si uns estudis tenen una demanda molt alta i una oferta limitada s’hagi de seleccionar els alumnes, però la nota del batxillerat no pot ser l’únic element de valoració, a un metge li ha d’agradar la medicina, ha de tenir vocació, ha de tenir empatia..., les característiques personals haurien de contribuir a determinar quins alumnes tenen el millor perfil per accedir a la carrera.
Ens falten metges i s’han de crear places per a reduir les llistes d’espera, però hi ha determinades especialitats que són molt difícils de cobrir principalment a llocs petits com Menorca. Amb l’elevat nombre de facultats, si no hi ha planificació, podem arribar a tenir metges a l’atur a determinades especialitats i manca de professionals a altres.
Segons els metges el que manca són millores laborals, estabilitat, millores salarials i reducció de tasques burocràtiques.
A Educació també comencen a faltar professors, el desprestigi de la professió, manca de recursos didàctics, de vocació i d’habilitats socials davant situacions complicades com fer classe a un alumnat massa nombrós, poc motivat i amb uns entorns sociofamiliars molt diversos.
Fa anys que les avaluacions externes que es fan periòdicament als alumnes de tota Europa donen els pitjors resultats als alumnes de les Balears.
La responsabilitat d’aquests resultats està repartida:
Pel que fa als professors serveixen les que he comentat abans.
RESPECTE a l’alumnat de les Balears, sembla que ni ells ni les seves famílies tenen prou consciència de la importància de la formació per adquirir competències, enriquir-se personalment i aportar el millor a la societat. Una conseqüència d’això és l’abandonament escolar prematur, causat per diversos motius: desmotivació per uns continguts poc engrescadors, models de vida insubstancials que ofereixen influencers a les xarxes, necessitats econòmiques de les famílies o personals de l’alumne/a per a independitzar-se, el fàcil accés a una feina generalment temporal, mal pagada i que no requereix formació.
Per part de l’Administració a més de la perenne manca de recursos econòmics invertits, esmentarem els Currículums mal dissenyats que donen molta importància als continguts memorístics i procedimentals, sempre exageradament extensos i descontextualitzats i, en canvi, poca dedicació per fer als alumnes més protagonistes del seu aprenentatge, pensar, imaginar, explicar i debatre amb els seus companys i professors... Manca d’una Formació Professional més flexible i adaptable a les necessitats de la nostra illa.
Cap allà el 2014 vaig entrar en un grup de docents que treballava a un projecte que es denominava Edu-21, al que no vaig contribuir gaires anys per problemes familiars, però es va elaborar un magnífic document fruit dels estudis i del debat. L’esmentat document entre moltes altres coses proposava:
Els estudis universitaris per a futurs docents tindran un itinerari específic, amb assignatures relacionades amb la didàctica i la psicologia.
S’establirà un sistema que doni pes a l’avaluació del mateix sistema i de la pràctica docent.
EL SISTEMA D’AVALUACIÓ i seguiment de docents ha de ser conseqüent. A qui obtingui valoracions negatives constants (d’avaluacions dels directors, companys/es, metges, famílies o inspecció al llarg dels anys, amb un mínim de tres) se li aplicaran programes tutoritzats de millora. Si aquests programes tampoc no funcionen, podran perdre la plaça docent.
Una amiga que va tenir un pes important a Edu-21 em comentava que a la fi tot quedà a res. Centes o milers d’hores de feina desinteressada al llarg d’anys d’un munt de professionals elaborant documents que no tenien altre objectiu que millorar l’educació van ser ignorats. Llàstima.
Tant la sanitat com l’educació pública ens afecten a tots i tenen coses en comú. Són pilars fonamentals per a una societat que pretengui donar oportunitats, equitat i progrés a tots els seus ciutadans. No ho aconseguirem si no tenim uns governants amb mentalitat oberta i disposats a invertir i canviar el que fins ara sembla inamovible.
