Que la gent creu en el Nadal és evident i palpable. Es veu en els carrers i es palpa en les multituds. Altra cosa és que cregui en allò nascut. Probablement, ni hi creu ni hi pensa. Creu en el Nadal sense pesar ni creure. A les Rondalles mallorquines hi ha una expressió recurrent: «Heu de creure i pensar, i pensar i creure», expressió que és una manera de dir: posau atenció a la ficció, creieu-la a ulls clucs i pensau amb la lògica de l’absurd.
Fora de la ficció literària i de la ficció de la festa global, el fet de creure remet a un sentiment, a una voluntat, però també a una obediència; no debades, una de les accepcions de creure és la d’obeir. La gent és molt descreguda en les coses massa espirituals o elevades, però obeeix alegrement la banalitat i la segueix amb un munt de likes.
De la fórmula «heu de creure i pensar», la gent descreguda es queda amb el creure i rebutja el pensar. Creure és un pensar precuinat i envasat al buit; tan al buit que, en estripar-lo, no hi ha res, cap contingut. Però la gent creu -sense pensar- en el Nadal, i per això canta nadales i acudeix a Matines a escoltar el Cant de la Sibil·la, que fa pensar que allò llançat al món és un ésser per a la mort. A no ser que el jorn del judici no sigui el de retre comptes a l’obediència, sinó que sigui un jorn per a la facultat de pensar reflexivament, un jorn per al judici.
