En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va començar el dia molt animat. Fins i tot s’atribuïa el mèrit que aquelles illes tenguin cada dia una renda més alta. I és que els compradors de cases i finques, per més que viven fora, es declaren residents i fan pujar la renda que és un gust.
Ja se sap com va açò de les estadístiques: si tu tens cent pollastres i jo no en tenc cap, l’estadística diu que en tenim cinquanta cada un... Encara hi havia una altra raó per tenir content el conseller i era que l’altre partit seu estava a punt d’aprovar-li els pressuposts, que incloïen un plus del seu sou que també era un gust.
Però la cosa es va esguerrar a darrera hora, quan el conseller ja se n’anava a ca seva. Li va arribar la notícia que l’altre partit seu s’ho havia repensat i ara ja no en tenia prou amb la destrucció del territori sinó que també reclamava l’ànima dels pocs indígenes que queden a les illes, la seva llengua.
Així és que ensoldemà el conseller estava ben preocupat, sobretot perquè es quedaria sense el plus de sou, però també perquè el govern es podia quedar sense pressupostos per a l’any vinent.
Ens ho explica l’espia, que va entrar a la conselleria disfressat d’un que es creu els discursos buits sobre la Constitució. I en queden tan pocs, que els guardes de la conselleria li van fer una reverència i tot.
- Mem, Juan Pelayo -va exclamar el conseller dirigint-se al seu assessor-, a jo no és que me preocupi gaire sa llengo, però s’altra vegada que la vam voler esquarterar, vam perdre ses eleccions. I mira quin fracàs ha estat es nostro projecte de segregació lingüística escolar...
- Tan contents com semblaven amb això de poder edificar on els hi roti -va respondre l’assessor mentre es gratava la clespa per veure si li brollava qualque idea.
- A aquests mai no els tindran prou contents -va intervenir na Nataixa des del seu enfony-. I ja se sap que qui amb al·lots se colga, concagat s’aixeca -va afegir.
- Tenc una idea, conseller! -va exclamar l’assessor, amb tanta emoció que es va envelar una tova al front que bonibé el va deixar estabornit-. Els podem amenaçar amb no eliminar la llei de la Memòria Democràtica si ells no mos aproven els pressupostos.
- Però què dius, sant homo! -va replicar el conseller sense tenir quiet el cul a la cadira- Si noltros tampoc la volem aquesta llei, que mos posa nirviosos.
- Per qualque cosa deu ser -va replicar na Nataixa, mentre s’atracava a l’espia amb una mirada d’intel·ligència i li oferia un pastisset dels que li havien enviat de l’Illa del Nord.
- Calla i continua comptant els clips que tens damunt sa taula, que és lo que avui te toca -li va etzibar el conseller.
- No sé, no sé -va dir l’assessor mentre es refregava la vermellor-. Però és que encara tenim dos temes urgents a l’agenda i ja és hora d’anar a berenar. El break, que deim ara.
- Digues, idò -va replicar l’assessor.
- Tota aquesta gent que encara no ha cobrat les subvencions que vam prometre quan hi va haver els aiguats... -va dir l’assessor mentre exhibia un caramull de reclamacions.
- Mem -va replicar el conseller sense donar importància a la cosa-. Prepara una carta molt amable per dir-los que les coses de palaciu van despaciu. I què més tens?
- L’estrella de la seva política conseller -va respondre l’assessor una mica espantat per la por que li feia la resposta-. El Pacte de Sostenibilitat contra la massificació turística, amb què va enredar a tantes organitzacions d’aquestes illes...
- I que fa aigües per totes bandes -va amollar na Nataixa.
- Totes les organitzacions que estan en contra de la massificació -va continuar en Juan Pelayo sense fer-li cas-, ja s’han desentès del Pacte, perquè diven que vostè no fa altra cosa que noves lleis a favor de la massificació...
- Idò millor que no hi siguin! -va exclamar el conseller, ben maleit- Sa nosa que feien a ses reunions!
- Aquests -li va dir na Nataixa a l’espia, que ja s’estava menjat el tercer pastisset-, me recorden aquella dita de l’Illa del Nord: prediquen consciència i venen vinagre.
