Des del final de la Segona Guerra Mundial, l'ordre internacional s'havia cimentat sobre la base de la cooperació, la seguretat compartida i un sistema liderat pels Estats Units i els seus aliats democràtics. No obstant això, els esdeveniments recents posen en evidència que aquest model, durant molt de temps venerat, es troba en greu perill. La postura adoptada per Donald Trump i els nous acords que es gesten amb Rússia no només qüestionen principis històrics, sinó que obliguen Europa a replantejar-se el seu futur en un món cada cop més transaccional i desproveït de garanties de seguretat.
Durant la llarga contesa a Ucraïna, Kíiv va rebre 175.000 milions de dòlars en ajuda militar per resistir la invasió russa. No obstant això, en un gir inesperat, Washington ha condicionat la continuïtat del subministrament d'armes a canvi de beneficis econòmics i estratègics per als Estats Units. Entre les exigències hi ha la cessió preferent de recursos minerals —terres rares i metalls estratègics— i la repartició del 50% dels beneficis de les explotacions mineres, juntament amb la instauració d'un fons d'inversió conjunt per a la reconstrucció del país. Aquesta estratègia, que frega l'extorsió, evidencia que l'amistat internacional té un preu i que la seguretat s'ha convertit en una mercaderia negociable.
El rebuig de Volodímir Zelenski a aquestes condicions —que estava disposat a signar i que acabà rebutjant després d’una reunió turmentosa al despatx oval on Trump s’ha mostrat tal com és: un energumen— ha disparat totes les alarmes, perquè el missatge és clar: Els EUA no pensen concedir cap mena de protecció de manera desinteressada.
Veiem, doncs, que el que està succeint a Ucraïna és el reflex d’un canvi de paradigma que afecta tota Europa, condemnada, si no hi posam remei, a ser una zona d’influència on desapareix la solidaritat per fer prevaldre la llei del més fort.
2 El tracte proposat evoca episodis foscos de la història europea. Em fa pensar en els Acords de Munich de 1938, en què les potències van cedir a Hitler la regió dels Sudets —una zona de Txecoslovàquia amb una població considerable d'origen alemany—. Aquesta cessió, realitzada sense consultar el govern txecoslovac, pretenia, en teoria, apaivagar les demandes de l'Alemanya nazi i evitar una guerra. No obstant això, a la pràctica, va enfortir Hitler permetent-li annexar el territori sense resistència, cosa que més tard es va considerar un clar exemple de la política d’apaivagament que va contribuir a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. També m’evoca la Conferència de Ialta de 1945, on es va repartir Europa entre les grans potències. Avui, en una escenari on els Estats Units negocien obertament amb Rússia sense incloure representants europeus o ucraïnesos, tot apunta a un retrocés que duu cap a una lògica de poder unilateral.
Aquest canvi d'estratègia, liderat per Trump, implica una ruptura no només amb la política del seu predecessor, Joe Biden, sinó amb dècades de tradició diplomàtica que havien forjat el bloc occidental, ruptura que deixa Europa en una situació de creixent vulnerabilitat. La confiança depositada en els Estats Units per garantir la seguretat del continent s'ha vist, doncs, seriosament compromesa. La recent negociació amb Rússia, en la qual es cedeixen pràcticament territoris ucraïnesos i es desestima la integració d'Ucraïna a l'OTAN, exposa la debilitat del pacte que, des de 1945, havia unit Europa al voltant de valors comuns. El fet que Europa rebi aranzels suplementaris, juntament amb atacs verbals d'alts càrrecs estatunidencs contra la Unió Europea, són senyals clares d'un allunyament de la política de solidaritat.
El replantejament de l'ordre internacional i la transaccionalitat en les relacions de poder plantegen, doncs, algunes preguntes que, per a Europa, són crucials:
Com podrà Europa garantir la seva pròpia seguretat sense dependre excessivament d'un aliat que avui mostra clares tendències a negociar amb enemics històrics? Dubto que hi hagi un altre camí que l'enfortiment de la defensa i l'increment de la despesa militar, encara que no ens agradi, per no quedar a mercè de decisions unilaterals.
Quin serà el rol d'Europa en un món que es reorganitza en zones d'influència? És imperatiu evitar que el continent es transformi en un peó d’un joc de poder global on cada moviment tingui conseqüències desastroses per a la pau i l'estabilitat.
Ara bé, no hi ha dubte que les tensions polítiques i la polarització en diversos països europeus —reflectides, per exemple, el passat diumenge en les eleccions a Alemanya— posen en risc la cohesió del bloc, quan la unitat interna és fonamental per afrontar els desafiaments externs i construir una política comuna sòlida.
Suposo que tot això també haurà de referir-se al desenvolupament de tecnologies emergents, com la intel·ligència artificial, que no només exigeix grans inversions, sinó també una reconfiguració del consum energètic al continent. La necessitat d'equilibrar innovació i sostenibilitat serà, doncs, crucial en la propera dècada.
El desafiament per al continent és majúscul, ja que ha de redefinir el seu paper en un món multipolar, enfortir la seva autonomia i assegurar que els ideals democràtics i de pau no siguin traïts per la immediatesa d'interessos transaccionals.
Crec, no obstant això, que Europa hauria d'aprofitar aquest moment de crisi com una oportunitat per reinventar-se. Si el bloc europeu no aconsegueix respondre a aquests interrogants, correm el risc de veure com el llegat d'una pau duradora i la visió d'un món regit per principis democràtics s’esvaneixen deixant en entredit tot allò pel qual tantes generacions han lluitat.
