Sigueu tots benvinguts a la nova era. La fi del món ha passat i no ens hem ni adonat. Ha sigut mentre dormíem a cama solta i sense que la necessitat de resipiscència ens arpegi com al quadre «La mà. Els remordiments de consciència», d’un tal Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech (cada cop me n’adono més que el surrealisme és la realitat tangible). L’antiga Era ha mort víctima d’una xerrameca buida i enrevessada amb accent europeu tancat, això diu l’autòpsia, i ha sigut enterrada en un taüt fet només de cinisme i fum de formatjada, per, així, donar pas a la nova: L'Era Trumputin.
No han calgut transicions, ni constitucions, ni Pepas, ni Estatuts d’autonomia, ni polítics democràtics estruços, ni jutges prevaricadors. Ha estat suficient amb una telefonada de Washington a Moscou. Miguel Gila ha posat, via telèfon vermell, en contacte als dos mandataris més empàtics i simpàtics de la faç de la terra: El Chetos i Putler. Ells solets s’han bastat i sobrat per a repartir-se el món, les persones, les fronteres, els països, les religions, els negocis, els oceans i fins i tot una ensalada russa feta amb salsa Kentucky. L’espai exterior el deixen per a un tal Elon, ja que aquest posa noms de «Star Wars» als seus fills i hi deu d’entendre. Deu ser família de C-3PO i de R2D2?
2 Zelenski ha obert una consulta d’imposició de mans, ja que sempre ha sabut allargar la seva molt bé. El Papa Francesc ha tornat amb els jesuïtes i ha marxat de missioner a diversos paradisos fiscals on la seva opinió econòmica és molt ben rebuda i li paguen molts diners per cada conferència. Lula da Silva no atura de ballar tangos que li ha ensenyat a ballar un senyor amb motoserra que estima molt la llibertat, carajo! Kim Jong-un s’ha posat a règim i ha perdut vint quilos i vint armes nuclears. Ursula von der Leyen per fi ha declarat el seu amor a Pedrito i ara ja són Pedro i Heidi dalt la muntanya, i prest pujarà Clara. El rei emèrit espanyol ha recuperat el tron, però no a Espanya, sinó a Botswana, on li deixen matar elefants i prendre Viagra, tot i que no el necessita, diu... i jo m’ho crec pels seus antecedents de gallet lent.
En fi, com veieu, els líders mundials i fins i tot todo el mundo mundial hi guanyem en felicitat amb aquest canvi de cicle. D’afegitó, els anacrònics terroristes que hi havia encara en actiu a l’antiga Era, han deposat les armes i entrat en una germandat d’amor i fraternitat, que no és una secta, és clar, sinó un grup de teràpia per a extarats que en el fons tenen bons sentiments. Ah, i aquí, a la nostra estimada Espanya, ja ningú no l’espanya, puix els separatistes ara són tots socis del Reial Madrid, a les herriko tabernes es parla i mostra l’idioma de Cervantes i els comunistes per fi juguen en borsa (abans no?). Quin món més meravellós ens ha quedat! Per què no es posaven d’acord abans els dos nous jerarques mundials? Estúpida democràcia, quina nosa que feia! Quina mandra haver de pensar pel bé i l’interès general quan està més que demostrat que del nostre ADN en vessa benignitat. Touché!
I tornant a l’Espanya sense espanyar: Ciudadanos ha guanyat les eleccions, perquè, òbviament, el centre existeix i només era qüestió de temps que la gent se n’adonés. IU, Sumar i Podemos van junts i ben agermanats i ara es diuen «el babas», Monedero ha acabat imposant-se. El PSOE ha tornat als vells temps, puix Felipe ha agafat les rendes amb l’americana de pana novament i «como te digo una co, te digo la o» (Sabina dixit). Pot ser, també per aquest motiu i mirant com sempre de reüll a l’esquerra, el PP ha desenterrat Fraga i diuen que, fins i tot, ja no va coix i que demana sovint per Palomares; també han canviat d’ocell i han recuperat l’antic. I Vox, els millors! Ara són ecologistes, animalistes i feministes, les seves afiliades no es depilen l’aixella; el seu himne és «Imagine» de John Lennon i a totes les convencions el canten agafats de les manetes i amb «flours in your hair if you come to San Francisco»; ara són tots uns grenyuts fans de la flower power.
2 Era tan senzill tot plegat! Només calia ser imbècil. Tan sols era necessari ser un fill de senyora de treball antic. Només havíem de fer desaparèixer els que molestaven pagant-los un viatge només d’anada al camp de concentració de luxe que preferissin. Tan sols necessitàvem posar un món damunt l’altre fins a esmicolar el de baix, per, amb la sang dels xafats i humiliats, escriure aquest nou ordre mundial; aquesta nova Era on ja ningú no té temps d’adonar-se’n que hauríem d’anar, com deia Sòcrates, «amb compte amb el buit d’una vida molt ocupada». Resulta que aturar-se a pensar és de terroristes. Plànyer els desemparats és de dèbils. Estimar, de covards. Perdonar, imperdonable. «Arbeit macht frei».
Avui el món per fi ha parat. Espera’m, Grouxo, que jo també m’hi abaixo.
