El bolígraf resisteix l’embat de la modernitat. Només BIC en ven 20 milions al dia. És senzill, relativament fiable, pràctic i eficient. Té pegues. La primera, que s’amaguen. La segona, que no convé dur-lo a la butxaca perquè pot esclatar.
Pel segon motiu sense bolígraf vaig a fer una gestió a una empresa que presta un servei públic mitjançant concessió. El tràmit, malgrat tota la tecnologia actual, requereix omplir un formulari senzill en paper, com la butlleta d’un sorteig. Amb el noble objectiu de no consumir benzina ni temps de més, deman amablement a qui m’atén si me pot deixar un bolígraf per tancar l’assumpte. La inesperada resposta negativa em desconcerta: «Ho sent, l’estic emprant».
Les dues coses, el sentiment i l’ús, són molt dubtoses. Cap de les seves dues companyes esmena tanta antipatia, fet que tampoc no m’estranya pel tracte rebut abans. Ni l’evident manca de fengshui a una oficina de densitat excessiva, ni les seves segurament millorables condicions laborals, ni la coartada habitual de tenir un mal dia justifiquen una contestació tan poc humana.
Podria haver-me queixat o insistit, però, segurament influït pel fet d’estar llegint ara les «Meditacions» de l’estoic Marc Aureli, opt per la constricció silenciosa. Si me passa a una botiga, li pos una creu. A un servei públic sense atenció telemàtica, no puc. Al cotxe, rumb al bolígraf propi, intent digerir amb la raó i sense drama la surrealista escena. De nou, Marc Aureli. Vull arribar a la convicció que és un fet aïllat i no el símptoma d’un món individualista i maleducat, cosa difícil quan s’està conduint. Pens en les moltes ocasions en què m’han tractat bé a l’administració pública. Funciona, però també record funcionaris o assimilats que m’han complicat tràmits molt primaris per excés de zel i falta d’empatia. Arrib a destí. Agaf el bolígraf. Reconfortat, umpl el paper. Sense cap pega, retret ni impertinència. La tinta fa la seva feina sense peatges absurds ni males cares. Que fàcil és tot entre noltros dos.
