En el sentit contrari, en el grup antagònic, on els prejudicis escindeixen caps sense que la culpa o els remordiments se n'adonin, i tornem a posar pel cas, ara a una persona amb dislèxia que té dificultats a l’escola i, consegüentment, a l’accés a la universitat de la suposada persona llesta. Potser, a aquesta persona dislèxica, els seus professors li sentenciaran que mai no arribarà a res en la vida. Insultant, però, continuem col·leccionant exemples i prejudicis.
També es dona per intel·ligent a qui té el seu vaixell a bon port, ben amarrat, i, en canvi, es dona per temerari a aquell que navega tot sol contra la llopada de mar que vol mossegar-lo pel simple fet que aquest personatge, especulativament no tan intel·ligent, vulgui provar que el vaixell no està fet per estar amarrat.
La iniquitat i la dolenteria de les males llengües també diuen que tenir mala memòria és senyal de ‘poques llums’. Que oblidar noms, dates i números de telèfon és de pàmfils o d’impertèrrit pels altres, o ambdues. No és popular, doncs, algú que tingui aquestes ‘tares’. En canvi, s’anticipa correcte, per tant, popular, recordar-ho tot, com si aquesta no fos una tara plausiblement perillosa, puix no se n'adona, qui pensa així, que allò que és correcte no sempre és popular i que allò que és popular, no sempre és correcte.
El verb jutjar, sigui conjugat en passat, present o futur, només és una manera de constrènyer-nos la possibilitat d’obrir el nostre paracaigudes davant l’espifiada, ja que aquest funciona com la ment, això és, si està oberta. Quina mania en emmascarar els complexos d’inferioritat amb prejudicis! És trist, car és més fàcil desintegrar un àtom que un punyeter prejudici. Lastra i destrueix com una bomba atòmica.
Em sap greu que s’emprin els prejudicis de la imperfecció humana, ans prefereixo sapiens sapiens, puix humans, no és precisament l’atribut que defineix connatural el nostre procedir a l’orbe. Però més greu em sap concebre i comprovar com algunes persones bones ho són per pura por al càstig o per l’esperança d’una recompensa. La seva bastida mental no deu passar de simple Homo erectus.
Però em fan considerable gràcia que les divagacions i elucubracions que trobeu avui aquí hagin viatjat sempre amb mi, ans em fa fugir el somrís quasi maliciós, que me les reforci la ment més gran (literal, possiblement) de la història dels homes: Albert Einstein. Ell, el Geni en majúscules, era dislèxic, tenia dificultats per a llegir amb fluïdesa i molts problemes a l’escola, on era algú bastant apàtic i de parla lenta, que, a més, els seus professors li deien que no arribaria a res en la vida i que hagué de repetir dos cops la prova d’accés a la universitat. Afegim-hi més: Tenia bastant mala memòria i solia oblidar noms, dates i números de telèfon. Però, tot i aquestes ‘tares’, ens deixà el llegat que ens deixà i algunes frases que folguen en aquest humil article, al qual ara li arrabassaré l’adjectiu d’humil.
Per això, és adient extrapolar a temps presents la sapiència de temps passats. El primer paràgraf, el de la llum i el so, voldria implantar-lo a aquells que tenen molta merda per tan poc cul, i que, qual peons, obren les plomes per lluir allò que els manca: Humilitat per a saber que qui té boca s’equivoca. Que cada lector tingui en ment al personatge predilecte.
El tercer paràgraf, el de la barca a port, el voldria refregar a aquells que diuen que n'han vist de tots els colors sense haver apostat més que la paraula. La part de la tara del quart paràgraf la lliuro als qui sempre opten per fer el que fa la majoria, als pusil·lànimes que aplaudeixen als seus encara que s’equivoquin només perquè va en el sou o per por a quedar compromesos. Quin mal fan aquests hipòcrites tarats!
Al símil del paracaigudes, pels qui creuen saber-ho tot i que ningú els pot rentar la cara. Però, per finir, voldria explotar la bomba més gran, la H, als que es porten bé per por o perquè esperen ser recompensats; els sense ànima, els fariseus. Al cap i a la fi, no podem evolucionar com espècie sense intervenir, no invertir, en les tares inherents als sapiens sapiens. Baixem ja de l’arbre, Donald?
