El desconcert és general. L’arribada de Trump a l’administració dels EUA ho ha trasbalsat tot. No per no esperats, els estirabots del nou Govern, amb poc més d’un mes a l’exercici del poder, ha generat un caos global. Sigui per la incertesa que generen les seves mesures, anunciades o efectives, o per les seves gesticulacions; ja com a estratègia negociadora, o fruit d’un egocentrisme insòlit per la responsabilitat que li toca exercir. Es tracta, sovint, d’un intent de donar coherència a la mateixa jurisprudència que les seves múltiples actuacions està generant, en una mena de bucle d’autojustificació sobre la base d’un relat que només té MAGA al frontispici. I ho fa des d’una interpretació concreta de què hauria de «fer gran Amèrica de bell nou»: expandir fronteres si escau, protegir els seus habitants contra la resta de la humanitat, enorgullir el sentit de pertinença sobre la base de la por que generen els dirigents dels EUA a la resta dels mortals.
Amb incoherències manifestes, si més no, que s’apropen a la ridiculesa. Així, des d’un discurs de lliure mercat, intervé Trump l’economia quan li convé, com si l’Estat, com la mateixa empresa, fos de la seva propietat. Distorsiona les decisions privades amb intervencions públiques, a l’estil del pitjor socialisme caduc; així ho fa amb els aranzels, que no deixen de ser distorsions als preus del lliure mercat, sense que quedin clars els beneficis de fer-ho, en contra tant de l’avantatge comparatiu com del valor de la productivitat marginal dels inputs, amb un excés de gravamen de manual que distorsiona l’assignació dels mercats, amb diversos efectes d’arrossegament multiplicatius. I ho fa en nom del benestar social intern dels seus ciutadans, ignorant com aquestes decisions afecten la inflació que els mateixos consumidors patiran, erosionant la seva capacitat adquisitiva; amb pèrdua d’ocupació per la dificultat de produir per exportar, conseqüència d’un dòlar sobrevalorat i, alhora, dels aranzels que l’economia americana confronta com a contrapartida als que imposa, que al seu torn impedeixen les importacions de la resta de països del món. Trump diu que un bon govern no hauria de ser intervencionista, i així es despreocupa de la sanitat i de l’educació dels seus ciutadans -malgrat ser àmbits evidents de fallida dels mercats-, però intervé amb impostos, els aranzels, en àmbits de la globalització en què el mercat, per si sol, ‘no falla’, sinó que permet jocs de suma positiva.
Els aranzels
Els economistes no sabem què passarà quan l’acció a analitzar és més política que econòmica, com és el cas dels aranzels. Com Moisès al Mar Roig, veiem aquests dies Trump mostrant les taules dels manaments mostrant el camí a la salvació del poble americà. Els aranzels són un impost, la incidència del qual té a veure possibilitats diverses: així de repercutir-lo en preus (segons la competència a la qual estigui sotmès el producte gravat), en baixada de salaris (si és factible aquesta reducció de costos directament o per la via de la substitució factorial), o en els marges dels beneficis (reduint els excedents empresarials quan els costos enfonsats de la inversió porten a curt plaça a conformar-se a cobrir poc més que els costos variables).
De manera que els efectes de les mesures trumpistes depenen del tipus de productes, sectors afectats i mercats de pertinença. I pel que fa a la importació, dificultada amb la guerra d'aranzels, els efectes son resultat de la substitució possible de productes exteriors amb productes locals (efectes preus i renda si fent això els preus pugen), i de la dificultat de la resta de països, de substituir les seves exportacions (per exemple ara veurem si les empreses són capaces de substituir mercats (Xina, Índia…) o la inelasticitat de la demanda d’alguns components necessaris per als països anteriorment importadors. Res senzill de pronosticar amb caràcter general. Malgrat això, abunden els economistes que sense més ni més, per la tírria que mereix Trump, s’aventuren a maldar efectes devastadors des d'encara la incertesa política actual. Error.
De tota aquesta batalla política el que segur restarà serà la pèrdua de reputació de la democràcia americana, i molts deixaran d’admirar aquell país que fins al moment havia exercit volgudament de gran germà de bona part del món desenvolupat. I ho havia fet, malgrat guerres i supremacies, des de la mirada simpàtica de Clinton i fins i tot la ganyota a la boca de Reagan, les raybans fumades del iaio Biden, o del somriure beatífic d’Obama. El ‘gran germà’ que es rebel·la davant dels seus i va a la seva de manera egoista, més enllà d’alguns energúmens que aplaudeixen el seu bel·licisme, pateix com a mínim la pèrdua de reconeixement dels qui abans el respectaven, dintre de la gran família de les democràcies capitalistes occidentals mentre era temut per la resta.
Avui la pujada d’aranzels és una arma de destrucció massiva que els més agosarats amenacen per negociar. Més enllà de l’administració ‘trumpista’, com es respondrà per les diferents parts dels nous imperialismes, és incert. Des de la racionalitat econòmica, respondre ‘com Trump’ pot significar prendre més mal si no serveix políticament, per erosionar la contrapart; cosa dubtosa en el cas del caparrut Trump. Europa de moment s’ho pensa, des d’uns governs i societat molt menys compactada que l'estatunidenca, amb menys credibilitat que la políticament desitjable.
Europa
La reacció d’Europa davant la política ‘trumpista’ té, de moment, dos vessants: la de la despesa en defensa, amb què es propugna a la força el rearmament, i la nova litúrgia de la recuperació econòmica. Ho fa, de moment, amb narratives impecables. La primera l’argumenta des de la seguretat, la responsabilitat i els costos de la llibertat; la segona amb una pluja d’idees ben estructurada, com són els dos informes (Letta i Draghi) per redreçar l’economia europea. La integració dels mercats de capitals no té, en tot cas, tant desenvolupament com alguns voldríem, ni resta clar el finançament d’aquests dos vessants, tot dient que es busquen externalitats de la despesa en rearmament sobre la productivitat. Potser no pot ser d’altra manera, a la vista de la dificultat de concretar en un tema que té tantes arestes, i en què l’acció pública té menys múscul davant el poder financer (canons o mantega).
Però, més enllà de la literatura esmentada, la realitat europea no fa per massa optimisme: d’on sortirà el finançament? Quin grau d’acceptació tindrà aquesta priorització, defugida avui pels governs amb una nova mutualització del deute a empentes davant el demanat augment de la despesa en defensa? Com es faran compatibles aquests recursos amb el capital privat, a l’escala dels interessos de les companyies en els diversos estats més enllà dels corresponents als proveïdors d’armament i de tecnologies de seguretat? Quina capacitat tindrà la mateixa Unió Europea de dirigir l’assignació -siguin quins siguin els fons finalment disponibles- i el control de les polítiques necessàries sense que s’acabi en un repartiment de recursos d’àmbit local i d’utilització incerta?
En general, tendim els europeus a prendre’ns les dificultats com a oportunitats. Però aquelles són, avui, majúscules, vist el vendaval que bufa de l’Atlàntic. Tant de bo això desperti Europa de l’ensopiment, i, desitjablement, no sigui per raó de les amenaces bèl·liques, sinó per bé d’un millor futur econòmic compartit. Aquí algun analista europeu, amb cert excés d’optimisme, creu que Trump ens fa un favor. Veurem.
*Article publicat al diari «Nació Digital» el 2 d’abril de 2025.
