En el capítol anterior el conseller de la cosa estava més excitat que mai. I és que havia rebut la notícia que a l’Illa del Nord el seu partit i l’altre partit seu es casaven i no precisament de blanc. Encara més, ja li havia arribat la invitació per assistir a aquell acte tan lluit com previsible.
La boda significava un salt important per a aquella illa ventosa i encara amb olor de vaca, que acabava així, per majoria política, amb la caparruteria de defensar el territori i el control del creixement turístic. Ui, quin PTI que sortiria de l’enllaç matrimonial! I posats a animar la cosa, on hi pot haver hotels, quina necessitat hi ha d’explotacions agràries? Eh?
Poc es podia pensar que el carter exprés que li havia duit la invitació era el nostre espia en persona, amb uniforme groc com toca, que va emprar aquest artifici per poder entrar a la conselleria sense problemes.
Ensoldemà, amb el caràcter impulsiu que sempre tenen els consellers dedicats a la cosa, l’home no estava gens content amb les manifestacions que hi havia arreu del país per reclamar habitatges dignes i assequibles. Estava maleit.
- I aquí també s’han manifestat, i aquí també s’han manifestat -repetia mentre es posava les mans al cap-, i a totes i cada una de les illes que controlam...
- Idò pensi que açò només acaba de començar... -li va amollar na Nataixa- Si no s’hi posen de ver, en comptes de dir bestieses com que deixaran fer les cases més altes, acabarà molt malament.
- Però què dius? -va replicar el conseller sense treure’s les mans del cap- Açò és l’oposició que ja no sap quina l’ha de fer per fer-nos quedar malament. L’oposició està manipulant la gent perquè surti as carrer a reclamar impossibles. Mem, són pobres i encara volen casa! Què trobau!
- Molt ben dit, conseller -va exclamar en Juan Pelayo, l’assessor, que per sort seva té una mamà amb molts de pisos i cases de propietat.
- Han convertit l’habitatge en un negoci -va continuar la secretària, sense poder-se controlar-. Un negoci incompatible amb els sous de la gent treballadora. I ara es posen a perseguir quatre lloguers de temporada sense reparar que darrere hi ha un entramat molt més gros que li diven especulació. Defensin d’una vegada els indígenes, que han de poder viure als seus pobles i disposar d’una casa digna i assequible.
- Estàs molt exaltada, avui -va intervenir en Juan Pelayo-. Encara demanaràs que es controli el preu del lloguer...
- Si el dret a tenir casa no és una exigència social -va replicar na Nataixa-, ja em diràs què ho deu ser.
Mentre mantenien aquesta conversa, els guardes de la porta havien avisat que hi havia un turista que demanava audiència al conseller. Era un homo amb ulleres de sol, calça curta, camisa florejada i unes bambes de marca amb calcetins blancs.
- Diu que ell és un d’aquests que compren al comptat una de cada cinc cases de les Illes Tropicals -va dir el guarda sense atrevir-se a entrar al despatx-. I blocs de pisos per encabir temporers d’hotel -va afegir.
- Bono -va respondre el conseller després de gratar-se la clespa-. Si es pot comprar una casa aquí al comptat, segur que és una persona de refiar. Que passi.
- De refiar no ho sé, però dels que a vostè li agraden, segur que sí -va amollar na Nataixa, que ja li havia vist el nas al visitant, darrera la porta, i ja se n’anava a cercar la capsa dels pastissets. Perquè ella, com vostès ja hauran afinat, va tenir clar que era el nostre espia amb la disfressa més extravagant que li hem vist fins ara.
- Passi i s’assegui al sofà -va dir el conseller a l’espia-. Ja m’han dit que s’ha comprat una casa a ses nostres illes i l’ha pagada al comptat, eh? Quina il·lusió. I sense necessitat d’hipoteques ni mandangues d’aquestes...
L’espia va fer que sí amb el cap, sense treure’s les ulleres de sol, no fos cosa que la disfressa quedàs descompensada.
- Ho veus, Nataixa -va dir a continuació el conseller- tu aquí fent jutipiris amb la falta d’habitatge i aquest senyor, que sembla que acaba d’arribar a aquest paradís insular, ja se n’ha comprat un... Ja t’ho havia dit que totes les protestes les organitza l’oposició.
- Si una de cada cinc cases es compra al comptat -va sentenciar l’assessor-, senyal que la cosa va bé.
