Ara que es dia s’ha allargat i comença a fer-se fosc més tard, notam s’efecte de sa llum natural amb més intensitat. Es canvi d’estació es manifesta en es nostros comportaments i emocions. S’estat d’ànim barata en funció de sa llum i, per tant, en funció de s’època de s’any i fins i tot de s’hora des dia. Aquesta variació de s’espectre lumínic no només té afectació damunt ses persones. Esteim en una època de s’any esplendorosa en què s’esclat de claror reprodueix harmònicament tots es colors des nostros paratges, com si Menorca fos un tapís immens.
Sa flor d’avellana, anomenada també fel i vinagre, vinagrella o aspre -segons es poble on mos trobem- fa setmanes que tenyeix d’un groc potent tanques, marges i voreres, que en contrast amb tots es matisos possibles de verds ofereix panoràmiques bellíssimes. Però com que cada bo té sa seva clovella, tanta bellesa també amaga sa part dolenta d’una planta catalogada com a espècie invasora.
Ses hores extres de llum mos donen un petit espai per pensar ses coses amb més calma o des d'una altra perspectiva.
Ses mates de margarides també han esclatat de nou exuberants amb noves flors. No hi ha prou ulls per contemplar un paisatge completament inundat de colors vius. D’aquells tons que tenen una presència inexistent sa resta de s’any.
A jo particularment s’exuberància que ara tenc davant meu me fa veure allò que és essencial. Aquestes tanques florides de fel i vinagre, aspre o vinagrella, aquestes hermoses i a la vegada humils margarides que ara configuren un paisatge únic, m’han tornat a recordar que tot és efímer. Que aferrar-se a allò que és mort, ja siguin emocions, pensaments, creences, hàbits o inclús records, per molt polits que siguin és alimentar la mort, entrar a s’estancament i bloquejar sa vida. Si volem donar espai a tot allò nou hem de tallar allò que ès vell ben ran, sense por, amb confiança, llevat que volguem morir en vida i sobreviure només de records polits.
Sol passar que quan podam un ramell, as principi anam alerta i amb una mica de por, però poc a poc, mentre retallam tots es burcanys i flors seques, anam descobrint que davall està ple d’ulls nous. Totes ses parts d’aquest ramell que retallam ja han duit a terme es seu propòsit, ara hem de fer espai per a que ses noves flors neixin. Si no mos decidim a tallar ses parts mortes, segurament es ramell s’arribaria a esmorteir a causa des pes de tanta flor seca, i finalment acabaria morint ofegat. Sa gran quantitat de flor seca impedeix que ses noves flors vegin sa llum, no tenen espai i no s’atreveixen a néixer.
D’igual manera tirar coses velles, inservibles o innecessàries pot ajudar-mos a alliberar espai, mantenir sa ment activa i millorar es nostro descans. També mos pot ajudar a desprendre-mos de coses nocives i d'històries des passat.
Es nostros ancestres ja celebraven es final de temps de penúries i sa benvinguda de temps de bonança i d’alegria. Testimoni d’açò són ses tradicions que encara es conserven a moltes parts del món. Sa lluna plena que té lloc després de s’equinocci de primavera és símbol de renovació i de nous començaments, I està relacionada amb sa Pasqua que celebra sa religio catòlica.
Diumenge de la setmana que ve serà diumenge de Pasqua, s’acaba sa Quaresma i es dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. Des de segles enrere sa festa de Pasqua és s’adeu simbòlic des fred i de ses penúries de s’hivern, i sa benvinguda des bon temps i s’alegria. Per açò a moltes cultures es celebra amb cantades, ballades i bona menjua. I per aquest motiu s’ou de Pasqua, símbol de nova vida, és present també a tot el món.
D’aquí s’origen de sa tradició ciutadellenca de matar es bujot per Pasqua, que representa cremar allò que és dolent per tancar un cicle i, també obre s’esperança d’un nou començament.
Es diccionari Alcover-Moll mos explica que un bujot era originàriament un espantall d’ocells, però se va acabar convertint en una «figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc».
Com explica es professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar as diumenge de Pasqua i de qualque manera simbolitza sa voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir sa porta a un nou cicle.
Es terme bujot sembla que prové de Bugia. Es creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven es simis i sa cera. Per açò, per una banda, antigament bugiot era es nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava s’espelma i, més modernament, aquella peça des motors, imprescindible per encendre sa betzina.
Ja és hora de rompre històries des passat i donar sa benvinguda a coses noves, de permetre que entrin idees favorables i moments de felicitat, i d’obrir sa porta a millors vivències que encara han d'arribar.
