La recent condemna de Marine Le Pen per malversació de fons del Parlament Europeu ha desfermat un terratrèmol polític no només a França, sinó en l'ecosistema de la dreta populista a escala global. La sentència, que la inhabilita per ocupar càrrecs públics i li imposa una pena de quatre anys de presó (dos d’ells amb suspensió i els altres amb control electrònic), ha estat rebuda amb una onada d’indignació entre els seus aliats internacionals. Però aquesta reacció no ha estat una defensa jurídica, sinó un atac frontal a la legitimitat del sistema judicial francès. I aquí rau una de les grans contradiccions de Le Pen i del moviment que representa.
Perquè si una cosa ha defensat amb vehemència Le Pen al llarg de la seva trajectòria política és la necessitat de mà dura contra la corrupció. El 2013, reclamava la inhabilitació de per vida per a qualsevol càrrec públic que fos condemnat per delictes durant el seu exercici. Avui, la mateixa líder que volia convertir la justícia en l’eina per netejar la política francesa, titlla de persecució ideològica una sentència avalada per més de 150 pàgines de fonamentació jurídica, segons experts com el professor Mathieu Carpentier, de la Universitat de Tolosa.
Aquest gir discursiu posa en evidència una estratègia clara: quan la justícia actua contra els altres, és un instrument legítim de regeneració democràtica; quan ho fa contra nosaltres, és una «caça de bruixes». És el manual del populisme autoritari, aplicat de forma gairebé calcada per figures com Donald Trump, Viktor Orbán o Jair Bolsonaro. No sorprèn, per tant, que Orbán fos un dels primers a mostrar solidaritat amb un clar i simbòlic «Je suis Marine!», ni que Trump hagi denunciat la condemna com una forma de censura a la llibertat d’expressió.
Aquestes reaccions, lluny de fer una anàlisi jurídica del cas, projecten un relat de victimisme i martiri que té un objectiu clar: deslegitimar les institucions democràtiques quan aquestes posen límits al poder del populisme. Elon Musk va afegir llenya al foc afirmant que «quan l’esquerra radical no pot guanyar per vot, empresona els seus oponents». Salvini va anar més enllà i va comparar la situació francesa amb la d’una Romania on suposadament es manipulen eleccions. I des del Kremlin, Dmitry Peskov parlava d’un patró europeu de «trepitjar les normes democràtiques», suposo que pensant que Putin és un demòcrata de soca-rel.
Però tots aquests missatges tenen un element comú: ignoren deliberadament els fets. El tribunal va establir, després d’una investigació rigorosa, que Le Pen i altres membres del Reagrupament Nacional (RN) van utilitzar fons europeus destinats a assistents parlamentaris per finançar activitats del partit. Parlem de més de quatre milions d’euros. L’evidència recollida no només justificava la condemna, sinó que evidencia un esquema sistemàtic i organitzat, no un error administratiu o una persecució personal.
Els defensors de l’estat de dret han aplaudit la sentència. En un article d’opinió d’«El País» que signava Carla Mascia, s’advertia sobre el perill de normalitzar discursos que ataquen la justícia quan no ens agraden les seves decisions. En paraules del mateix Carpentier, que extrec del diari britànic «The Guardian»: «Estem vivint un moment extremadament problemàtic, on els jutges són enfrontats a la democràcia, tot i que només apliquen lleis aprovades pels representants del poble.» I té tota la raó.
La deriva autoritària d’aquestes reaccions posa sobre la taula una realitat inquietant: el rebuig a les regles del joc democràtic quan aquestes perjudiquen els interessos d’un determinat projecte polític. I en aquest sentit, Le Pen i el seu entorn no busquen defensar-se dins dels marges de la legalitat, sinó qüestionar-la com a tal. Quan la líder de l’extrema dreta francesa afirma que «el sistema ha llançat una bomba nuclear» contra ella, no fa més que incendiar la confiança pública en la separació de poders.
Aquesta actitud no és nova, però sí que sembla més descarada que mai. El dilema és profund: es pot defensar la democràcia mentre es qüestionen els seus pilars bàsics cada cop que aquests no afavoreixen les nostres ambicions? És possible reclamar legalitat i ordre, mentre s’atia el menyspreu per les institucions quan es veuen com a obstacles? Le Pen, en el seu intent per convertir-se en una opció de govern «respectable», sembla haver tornat al vell discurs de confrontació amb el sistema, un pas enrere en la seva estratègia de desdiabolització.
Célia Belin, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, apunta amb encert que el RN es troba en una cruïlla. Si volen capitalitzar políticament la condemna, hauran d’assumir del tot el rol d’anti-sistema. Però això implica renunciar a la imatge moderada que Le Pen ha intentat construir durant més d’una dècada. En aquest context, la solidaritat internacional amb figures com Orbán o Bolsonaro no fa sinó reforçar aquesta percepció, connectant la política francesa amb una xarxa global d’autoritarisme en clau populista.
I aquí és on França es converteix en mirall. Perquè, si bé la situació és específica, el dilema de fons ressona també a casa nostra. A Espanya, les condemnes als líders del procés independentista van generar una polarització intensa, amb sectors que, igual que ara fa Le Pen, van denunciar una justícia «polititzada» i «repressiva». Sense entrar a comparar la naturalesa dels casos —que són molt diferents en context i contingut—, sí que podem reconèixer el risc comú: la temptació d’atacar la justícia quan no serveix els nostres interessos.
Aquest risc no és exclusiu ni de l’extrema dreta ni de l’independentisme. És una pulsió més àmplia, transversal, que posa en qüestió el compromís real amb l’estat de dret. Per això, la reacció que generi la condemna de Le Pen hauria de servir per reforçar una idea bàsica però essencial: les democràcies no es defensen només a les urnes, sinó també amb el respecte a les institucions que les fan possibles.
