Pere Fullana
Pere Fullana

Historiador

Cuidar la democràcia

TW

Franco Battiato cantava allò de que «els desitjos mai no envelleixen    amb l’edat» i escoltant els savis i entesos del nostre temps, potser mai no havia tingut tanta raó. Tal i com s’està posant tot, allò que ens està resultant més car i és més poc valorat és tot allò que més ens ha costat aconseguir. Resta molt camí per recórrer en el procés d’humanització. Francesc Ferrer i Guàrdia afirmava que els anticlericals eren fills de l’escola catòlica. Molts demòcrates dels seixanta i setanta eren fills de les dictadures i dels totalitarismes. I bona part dels feixistes d’avui són fills d’unes generacions de demòcrates que, molt probablement, han desgastat la democràcia, perquè han confús activisme i política amb democràcia.

Aquest passat cap de setmana, Manuela Carmena intentava il·luminar els racons obscurs de la democràcia actual, i es mostrava especialment crítica i contundent. Els activistes no saben fer política i els polítics s’instal·len en un espai allunyat de la realitat. I, mentrestant, augmenta la desafecció quotidiana. La distància, el descrèdit, l’apatia i el cinisme que s’aplica a la política institucional en realitat és una evidència més de la naturalesa de la societat actual.

Potser s’està perdent l’horitzó tradicional de lanat es llançà lluny tot allò relacionat amb la transcendència i, si voleu, amb tot allò que afecta el pensament i el sentit. Guillem Ferrer publicava aquesta setmana un article extraordinari sobre aquestes qüestions i la filòsofa Elisa Rosselló feia una crida que valdria la pena tenir molt present. El gran combat del nostre temps toca l’ànima dels individus i dels pobles.

La democràcia no és només llibertat ni poder elegir els representants institucionals és una cultura, una forma de vida, uns valors que afecten l’essència de l’existència col·lectiva. És aquell model de convivència que ens fa créixer com a persones i com a societat. Per això mateix, el gran objectiu dels poders totalitaris –econòmics, i ideològics sobretot– passa per controlar l’educació. Tots els col·lectius que aspiren a preparar ciutadans justos, pacífics, tolerants, respectuosos, lliures i crítics són sospitosos de ser enemics del futur de la humanitzada.

L’escola té un paper essencial, però que ningú no oblidi que l’escola té fonaments sòlids quan va més enllà de l’escolarització i treballa el present i el futur de persones. I aquesta escola és encara més gran i té una major alçada de mires quan potencia afició al cinema, al teatre, a la lectura, a l’activitat física, sumat a saber badocar, observar, escoltar i riure.