El fi, justifica els mitjans? El somrís, és anàleg d’alegria? L’essencial, és el cim o el camí? Perdonar, és un verb més? Regalar, és intrínsec a ser generós? L’interès, ho és a fons perdut? L’empatia, és igual cognitiva que emocional? La superficialitat, és narcisisme? L'encantador, pot inserir un encanteri? La sinceritat, és dir la veritat sencera? La manipulació, és do o dolenteria? Els remordiments, són feblesa o humanitat? Les màscares, poden ser transparents? Si algun cop us heu formulat preguntes d’aquesta índole, enhorabona: No sou uns psicòpates.
En respectar massa la feina dels professionals de la salut mental, no faré de mestretites ni diré que soc coneixedor d’aquest tema en completesa, i menys, quan el mateix Codi Penal diu que un psicòpata és responsable de les seves malifetes, però que està exempt de responsabilitat si aquest no és capaç d’entendre el delicte que comet. En tot cas, no apuntaré alt, a més, els psicòpates no són tots delinqüents, no, la immensa majoria d’ells. Però independentment d’això: Qui no veu reflectits alguns dels aspectes abans citats, en l’àmbit polític (anava a dir actual, però és de sempre)? Tanmateix, tampoc dispararé els dards tan amunt, puix és evident que dins la política, com més alta, més alt és el grau de psicopatia, tot i que, a dintre, hi ha gent honrada, la majoria... encara que els costi entrar en política. Segur que el polític que llegeix això, és una excel·lent persona, i gens falsa. Eh?
Però observem les persones amb psicopatia que ni saben que la pateixen. Els d'estar per casa. De fet, no saben que la pateixen perquè no la pateixen, ja que són les del seu voltant les víctimes de tan simpàtiques i honorables criatures capaces de convèncer-te d'una cosa i de la contrària alhora. D’aquests n’està la societat farcida. Hi són arreu de l’orbe. Diuen, els estudiosos, que són devers el 10% de la població mundial, i solen estar ficats per tot; de fet, el seu fals altruisme, la seva falsària amabilitat, el seu somriure de dents postisses i la seva generositat sempre amb interessos ocults, els obren les portes que es proposen i solen aconseguir el seu propòsit sempre dissimulat amb estil i educació. No importa el mal que facin als altres. No, si arriben al cim que s’han proposat; i de cims n’hi ha de molts tipus, tants, com persones. De fet, les persones són el mitjà per arribar a aquest cim... o, fins i tot, de vegades, el cim és, simplement, aconseguir la persona.
Quan noteu, si arribeu a fer-ho, que l’egocentrisme d'algú és ja un tret repetitiu, enceneu les alarmes. Quan vegeu algú que vol manejar totes les situacions i aspectes del grup, aneu amb compte. Quan comproveu la insensibilitat de les respostes o les propostes immarcescibles d’algú, molt alerta. Però, si en un descuit d’aquests malalts encantadors arribeu a destapar-los una mentida, aquí ja podeu córrer, perquè vindran com a llops per vosaltres; no perquè els retracteu mentiders, sinó perquè el pitjor que pot passar-li a un psicòpata és sentir que perd el control de la situació, o que ha quedat exposat en públic, ja que valoren la seva capacitat de manipular per damunt de tot. Són llestos, és clar, però el seu íntim complex d’inferioritat no pot acceptar que n’hi hagi de més llestos. L’acceptació social els importa més del que diuen, de fet, ho és tot, puix viuen en una fantasia sense sòl ni sostre que, alguns cops, ells mateixos es creen i, el que és pitjor, es creuen.
Suposo que heu sentit algun cop aquell vell refrany que diu: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces». Doncs, es tracta precisament d’això, de persones que no han arribat a arrelar un amor o una amistat profunda mai, puix la seva superficialitat i vacuïtat moral i ètica els impedeix, tot i que poden arribar a rodejar-se d’infinitat de gent a la qual, significativament i sense adonar-nos, posen el qualificatiu d’amics, com si sabessin què és això; però és clar, creuen que saben de tot. Igual passa amb les relacions d’amor: Compte, molts cops pot amagar-s’hi un potencial maltractador. Poca broma. Sincerament, em compadiria dels psicòpates si no fos perquè n’he conegut masses a ma vida i arriben a destrossar la salut física i emocional de qui se’ls estima, però que no sap veure que estan malalts. Malalts de buit. D’un buit que assola per allà on passa, com Àtila. Això sí, de forma ocurrent i afable, clar, com un acudit sobre l’holocaust.
Què sàvia és la cultura popular!: «Una poma podrida pot podrir totes les de la cistella». Certíssim. El corc d’aquesta poma arriba a ser plaga infecciosa que destrossa, sobretot, grups d’amics i amors malferits. La falsia emmascarada de cordialitat és el que ja sentenciava el poeta maleït Charles Baudelaire en la seva immortal frase: «El truc més gran del diable és fer-nos creure que no existeix». Existeix, s’anomena... (que cadascú li posi nom).
