Horror vacui

Un país no és una empresa

TW

En un món on la majoria de la població forma part de les classes mitjanes i populars, una qüestió et sorprèn: per què tants voten perquè els governin multimilionaris? Si som més els modestos, per què de vegades acabem cedint el poder polític —i per tant, el poder sobre les nostres vides— a una minoria que acumula una riquesa inimaginable i viu en una realitat allunyada de la vida quotidiana de la gran majoria?

Una paradoxa desconcertant... És realment creïble pensar que els qui han aixecat imperis econòmics (Donald Trump, Elon Musk, Daniel Noboa i tants altres...) treballaran per distribuir la riquesa de forma més justa? Que promouran polítiques socials equitatives, o prendran decisions pensant en les necessitats dels qui viuen amb el salari mínim? Sembla que no sol ser així. Quan multimilionaris arriben al poder, acostumen a governar afavorint els seus interessos i els dels seus cercles privilegiats: retallades d’impostos a les grans fortunes, desregulació econòmica, privatització de serveis essencials i reducció de programes socials. Més que fomentar la prosperitat col·lectiva, el seu govern serveix per reforçar encara més els privilegis d’una elit econòmica que ja viu en una bombolla separada de la realitat més habitual.

Noticias relacionadas

Tal vegada molta gent associa aquests emprenedors triomfadors amb eficiència, lideratge i èxit econòmic. Però administrar una empresa no és el mateix que governar un país. El primer busca maximitzar beneficis; el segon hauria de buscar el benestar de la ciutadania, més enllà d’obtenir guanys a qualsevol preu.

Abans de votar, tal vegada s’hauria de pensar a qui beneficiaran realment les polítiques d’un candidat. És una qüestió de sentit comú. Perquè un país no és una empresa, i governar no hauria de ser un negoci.