Durant aquest any jubilar recordam les grans definicions cristològiques dels primers concilis ecumènics, especialment el 1700 aniversari del Concili de Nicea. L’expressió evangèlica: «El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jo 1, 14), significa que una vegada que la Verge Maria va acceptar la proposta divina, la Paraula eterna de Pare, sense deixar de ser Déu, va començar a ser veritable Home, i Ungit per l’Esperit va dur a terme la seva missió salvadora.
Tot just hem celebrat la Pasqua del Senyor, el memorial de la seva mort i resurrecció. En una formulació força sintètica, el poble de Déu, alça la seva veu unànime després de la consagració: «Anunciam la vostra mort, proclamam la vostra resurrecció, veniu, Senyor Jesús!».
Es tracta d’un acte de fe obert a aquella esperança que no defrauda: no som mers espectadors d’una representació divina, sinó coprotagonistes. Ens ho recorda Sant Pau: «Ell (Jesucrist) transformarà el nostre cos humil, segons el model del seu cos gloriós» (Fil. 3, 21).
2 Aquesta solidaritat del Fill de Déu ens impulsa a unir-nos al seu moviment salvador: «Per nosaltres els homes i per la nostra salvació, va baixar del cel»… «puja a Jerusalem»... «ascendeix al cel»… acompanyat del poble sant de Déu que avui proclama joiós: «¡Al·leluia és la nostra cançó!».
Com a cristians, és a dir, com a deixebles de Jesucrist, segons el magisteri del Papa Francesc, el seguim junts, superant la por que ens paralitza, deixant enrere les temptacions de l’immobilisme i de l’individualisme que ens impedeixen avançar. La resurrecció de Jesucrist és per a nosaltres una porta oberta. Si la mort de Crist és per a nosaltres la prova del seu amor infinit, la seva resurrecció és la garantia i l’autenticitat del seu missatge: és «bona notícia», és ‘Evangeli’ que no es pot deixar de proclamar.
El misteri del mal ha estat derrotat. L’Església té l’encàrrec d’anunciar-ho, de donar testimoni d’un crucificat-ressuscitat que és llum i esperança per a tots els homes.
Aquest any acabaré aquesta felicitació als meus diocesans de Menorca fent especialment meves les paraules de la pregària de Sant Francesc, amb les quals crec que tots nosaltres ens podem identificar, demanant la salut del Papa i la finalització de totes les guerres:
«Oh Senyor,
feu de mi un instrument de la vostra pau!
On hi ha odi, que jo hi porti amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti l’esperança.
On hi ha error, que jo hi porti la veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi porti l’esperança.
On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.
Oh Mestre,
feu que jo no cerqui tant
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.
Perquè és donant que es rep;
perdonant que s’és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna».
