El pa dona peu a multitud de dites, així, el que neix a casa rica «porta un pa davall es braç», els que no es guanyen la vida «no saben guanyar-se el pa» i perdre temps, feina i doblers, és «perdre es pa i es paneret»...
Fent coa as forn em dius les paraules «ruegó-roegó» que és un tros de pa no gaire gros deixat després de menjar i «mundrell-bundrell» un bocí generalment de la punta, de crosta cruixent i que tant ens agrada. Paraules aquestes que ens recorden quan era preat, l’aliment per excel·lència, un bé de primera necessitat i precisament posseïa el que tant valorem en un producte: qualitat, saludable i de proximitat. Era i és -en els forns tradicionals- «pa del dia», fet diàriament estava present en cada menjada, amb companatge o acompanyant qualsevol plat.
Representava aquell modus vivendi en què malbaratar aliments era un càrrec de consciència, a les cases tot s’aprofitava, el pa no es floria mai, dels rosegons i tallades sobrants se’n feien sopes, púding, reduït a miques pa rallat o el celestial pa torrat amb oli i sal.
Els pans que formaven part de la nostra vida, han perdut protagonisme o quasi desaparegut de la taula: El pa de pagès, el rodó -anomenat de casa-, el francès, el de barra, llarg, més gruixut enmig que als extrems, el pa negre o moreno, de color obscur o el saborós de Viena, elaborat amb mantega. Dels nostres berenars i berenetes tenim el pa petit que a Ciutadella li diuen coc o panet a la resta de poblacions, el llonguet de molla esponjosa o el pan regio...
Quan no es permet el pas d’ajuda humanitària especialment de farina, al nord de Gaza 1,1 milions de persones es veuen sotmeses a malnutrició, fam i mort. Impossibilitar l’elaboració de pa es converteix en arma militar mortífera contra la població civil, que es calcula sobreviu amb les calories que aporten menys de 100gr de pa al dia, és a dir, un ruegó o un parell o tres de mundrells.
