En el capítol anterior, vam saber que el conseller de la cosa a les Illes Tropicals era a una festa, que havia organitzat ell mateix, per celebrar els nous amors entre el seu partit i l’altre partit seu, després d’una temporada de desavinences matrimonials.
Perquè els romàntics tous es pensen que l’amor no té interessos, quan és evident que darrere darrere sempre n’hi ha qualcun. En aquest cas, permetre edificar en sol rústic, encarir l’habitatge social i fer els blocs de pisos més alts, ep, i no apujar la taxa turística, sembla que van ser suficients no ja per refer el matrimoni sinó per donar pas a un amor apassionat.
Així és que, envoltat d’un fotimer d’inversors i especuladors amb pocs escrúpols, el conseller rebia tota casta d’elogis i felicitacions que, naturalment havia de compartir amb l’altre partit seu, sense el qual no era ningú al Parlament.
Tot açò ho sabem gràcies al nostre espia que, a falta d’un vestit de pell prou gruixada per barrejar-se amb aquella gent, havia optat per la disfressa de mosca verda, que és ver que l’obligava a volar per damunt, però que li permetia ensumar tots els grupets que s’hi formaven entre copes de xampany i tapes de kamon del més car.
Xalaven tant tots plegats que, una setmana més tard, encara continuava la festa. I l’espia allà, cruixit de tant de batre les ales i d’ensumar aquella feruma. Mentrestant, el conseller havia ordenat al seu assessor i a la secretària que també hi anassin perquè, entre felicitació i felicitació, bé havia de continuar governant.
- Gràcies, conseller, per convidar-nos a aquesta festa tan vip -va dir l’assessor, que s’havia ben mudat-, entres aquí i ja t’engreixes. Poc s’ho poden pensar els indígenes que les coses mos van tan bé.
- Ja ho pots dir, Juan Pelayo -va replicar el conseller mentre li donava una palmada a l’esquena-, però quan m’escriguis es discursos, recorda que has de posar sempre que tot ho feim per amor als indígenes, mesquinets.
- Perquè m’ha obligat a venir -va remugar la secretària-, que si fos per jo, com més enfora d’aquesta gent millor. Si l’únic que volen es fer doblers a costa del territori i que els indígenes no tenguin una altra sortida que viure del turisme...
- Nataixa, Nataixa -li va respondre el conseller-, però que no ho veus que contents que estan aquests amics nostros? I és perquè saben que amb ses nostres lleis, encara els farem més rics. Pels indígenes no et preocupis, que cada vegada seran més minoria amb tanta gent com arriba a aquestes illes per viure del turisme.
- Sí -va replicar encara ella, mentre rebutjava la copa que li oferia un cambrer-, tal com ja han fet a l’Illa de les Discoteques i a bonibé tota l’Illa Grossa... i ara toca l’Illa del Nord, segons puc entendre.
- I clar -va respondre el conseller foteta-, no pot ser que aquella illa encara sigui una mica diferent i haguem de llegir a la premsa que té una renda per càpita més alta que ses altres.
- Parlant del rei de Roma -va intervenir l’assessor-, veig que també ha vingut el president que hi tenim allà. Vol que li presenti, conseller?
- No, no hi ha cap necessitat -va respondre a l’acte el conseller-. A més, mai no me’n record que és de nom i ara seria molt lleig que ell ho pogués veure. Però digues, quina l’ha feta aquests dies?
- Conseller, li puc assegurar que és ben bé un àngel -va dir en Juan Pelayo-, ho fa tot al nostro gust i mai no qüestiona res...
- Digues, digues -va insistir el conseller, sempre interessat per la bona marxa dels presidents de les seves illes subordinades.
- Idò, segons sembla -va dir de memòria l’assessor, sense poder evitar la rialla-, per aturar la massificació, només pensa autoritzar 21 hotels més i unes 10.000 places turístiques més, de moment.
- I de les qüestions aquestes tan incòmodes -va insistir el conseller- de frenar la puja dels lloguers, limitar l’arribada de cotxos i impedir tant de iot emmerdant les cales, què?
- Res de res, conseller -va respondre l’assessor-. Ell com si sentís ploure.
- Haurien d’estar empegueïts... -va amollar na Nataixa, mentre saludava amb discreció la mosca verda que li donava voltes i més voltes.
- És que som així, Nataixa -li va respondre el conseller-. Quan mos deixen comandar, sempre ho feim igual. I ja se sap, com més turisme, més gent vindrà a viure del turisme. I com més gent vengui a viure del turisme, més turistes haurem de menester. I noltros -va afegir assenyalant els de la festa- més grassos.
