He llegit «El gos de Camus», de Joan Pons, que publica Llentrisca Edicions, i puc afirmar que és una bona novel·la, de les millors de l’autor. Mereixedora d’una gran difusió i d’una atenta lectura.
Esperem que el temps la col·loqui al lloc d’honor que mereix. Conta la història d’Albert Sintes, exiliat menorquí de la guerra civil, que les passa primes per França i aconsegueix tornar al cap dels anys a Sant Lluís, amb sorpresa final, molt ben calculada i dosificada pel novel·lista. Amb la coincidència del nom i segon cognom, i amb el títol, ja endevinam que és una història paral·lela a la biografia d’Albert Camus Sintes, premi Nobel de literatura, que va morir en accident automobilístic quan encara era ben jove, i que reviu en aquestes pàgines. El gos del títol és un ca faldiller que ni era de Camus ni se sap on va anar a parar. A la novel·la entra en joc amb Albert Sintes i ens fa partícips de les seves vivències, perquè en l’obra de Joan Pons parla tothom, fins i tot les pedres, i per descomptat els animals, els homes, els vius i els morts. Sembla un disbarat, però jo crec que aquí rau una de les forces d’aquest llibre: en Joan Pons sap com pensa un enterramorts, igual que sap com pensa un premi Nobel, una bibliotecària, una dona de ca seva, una ràfega de vent, un mosquit, un virus o una pedra. Dic que és un dels encerts d’aquesta novel·la perquè en realitat no la conta el seu autor tot sol, sinó tots els personatges, animats o inanimats, racionals o irracionals, bons o dolents, de dretes o d’esquerres. Només amb aquest domini ha pogut escriure el seu llibre. Sap el que sent una dona enimorada, sap l’angoixa d’un fugitiu, sap l’ambició malentranyada d’un criminal i sap el dimoni on es colga.
El llibre, a més de la biografia esbiaixada de Camus, es podria titular «La cançó de l’exili», perquè tots dos temes coincideixen en un, formant una sàvia unitat. Està treballat amb intel·ligència i dedicació, jo diria que amb meticulositat, calculant el pes de cada paraula, de cada passatge, de cada cita i demostrant maduresa d’ofici. Demostrant també un domini de la natura, una afició innata al camp, als ocells, a les bèsties i bestioles, als fenòmens atmosfèrics, als camins que menen a la mar i els que es perden per terres de França. I per descomptat una admiració per Camus i una documentació total sobre la seva vida i la seva obra. En aquesta edició hi col·labora amb els seus dibuixos na Tònia Coll, la riallera companya de l’autor. Enhorabona.
