Blackout

Dilluns negre, mai millor dit, el que s’ha viscut aquesta setmana amb el blackout que va patir el nostre país, en el que, a més, hem descobert que Menorca no és Espanya, malgrat que cada dia a les vuit del matí m’arribi per la finestra els compassos de la Marxa Real des de la Base Naval. Som independents, energèticament parlant i, a més, sabem perfectament què passa quan marxa la llum durant hores o fins i tot dies, perquè ja vam patir el nostre particular via crucis el 28 d’octubre de 2018. Cinquanta-sis hores sense corrent, tota una odissea. També sabem mil·limètricament com les gasta Red Eléctrica i el cas que ens va fer a les successives reclamacions per part de diversos col·lectius d’un segon cable submarí que ens evités una altra crisis energètica d’aquestes característiques. Perquè malgrat que en el nostre incident no van existir teories conspiratòries ja que l’origen es va conèixer tot d’una, amb el cap de fibló i la caiguda de torres de llum, les obres de les «bateries antiapagón» no han començat fins sis anys després, el passat mes de febrer. I el segon cable, sense data.

Noticias relacionadas

The Love Boat

Más noticias relacionadas

Quan era jovenet, dèiem en broma que el continent africà començava als Pirineus. Era una manera burleta de dir que Espanya estava lluny de les infraestructures modernes d’Europa. Avui això ja no s’aguanta, però ens ha quedat clar que, com a societat, som extraordinàriament vulnerables. La nostra vida està programada per viure entorn de l’electricitat. I si aquesta falla, tot s’atura. Com em deia un amic que em va escriure dilluns, serà difícil saber-ne el net de tot plegat. Li haurem de demanar al Carles Porta que sigui capaç de posar llum a la foscor.