Menorquí i català: cosins germans? (II)

Quan es «Vocabulari Menorquí» (2024) publicat per en Lucas Pons Bedoya, a qui vaig tenir s’honor d’escriure es pròleg, va ser presentat aquest passat 24 d’abril, una setantena de persones van omplir sa Llibreria de sa Fundació Rubió, i sa pregunta que allà era enlà va ser: Com pot ser que amb més de 600 exemplars venuts en quatre mesos i tractant-se d’un acte cultural prou important, no fessin acte de presència més autoritats que es conseller de Cultura, el Sr. Joan Pons Torres, autor des llibre «Sa Llengua de Menorca» (2020)? Però, abans d’endinsar-mos més, faré unes valoracions basades en sa meva intervenció que pretenen ser igual de respectuoses que es dia de sa mateixa. Correspon a n’ets altres dos ponents fer ses seves, si volen.   

Es menorquí, segons s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, en realitat és català; no ho dic jo, si no s’Article 35, que literalment diu lo següent: «La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua...» Tradició literària autòctona? Sí, i tant que en tenim, i molt antiga. Estudiar i protegir? Retòrica: Es duu a terme avui s’acció d’aquests verbs?

Sempre he trobat aquest Article bastant tèrbol, baix es meu humil punt de vista. Quan l’1 de març de 1983 es va aprovar aquest text amb es beneplàcit des partits polítics, inclòs aquell que avui té membres que entenen que es menorquí és sa llengua pròpia de Menorca (no m’espereu xerrant des balear), voldria saber: Per què van passar per alt sa gramàtica, a totes llums desactualitzada l’any 1983 i encara a dia d’avui, d’en Julio Soler de 1858? Com no van tenir en compte es «Diccionari Latín-Lemosín-Menorquín» de 1762 d’Antoni Portella, es «Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí» de 1783 d’Antoni Febrer, es «Diccionari manual menorquín castellano» de 1875 d’en José Hospitaler i es «Diccionario menorquín-castellano» de 1883 d’en Jaume Ferrer?, per posar uns pocs exemples i no oblidant altres importants publicacions i autors que no tenc espai per citar en aquesta secció. Segurament sa resposta la tengui es partit que va governar ses Illes Balears llavonses.

Si vol, que la doni, perquè si no, sa resposta que romandrà haurà de ser sa que altres grups polítics donin per vàlida des des punt de vista que es considera ara científic i acadèmic. Potser que es silenci atorgui, i poc es pot refutar quan es silenci és sa resposta. Poc, excepte, tal vegada, mirar sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, en es seu s’article 9, que diu, gens tèrbol que: «Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desplegar i promoure es seu sistema lingüístic sense interferències induïdes o forçades». Esteim davant un conflicte jurídic i lingüístic? Jo no som s’expert, però s’Estatut d’Autonomia és de març de 1983 i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, de juny de 1996.   

En tot cas, de ses 3.000 paraules menorquines, ses 2.941 paraules traduïdes des castellà a n’es menorquí i ses 1.016 dites o expressions populars i frases fetes que recull es primer llibre d’en Lucas, que és una joia lèxica i que ja anticip que no serà es darrer; qualcú mos pot convèncer a n’ets assistents a s’acte i a n’es compradors de més de 600 exemplars que es seu Vocabulari està escrit en català i no en menorquí? Quedarem plegats de mans acceptant que es menorquí va morir estancat amb sa gramàtica de 1858 perquè hem deixat que quedi obsoleta? I vull que quedi clar, ja que escric en lo que jo consider quatre llengües amb es mateix dret a dir-se com a tal: castellà, català, menorquí i valencià, que m’agaf novament a ses paraules de Joan Benejam a sa seua immortal «Ciutadella Veia»: «No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei». S’única diferència que hi ha entre ses quatre llengües germanes que he citat, és que tres d’elles tenen una gramàtica preciosa i ben actualitzada per ses entitats i institucions a qui lis correspon tenir cura, i açò és perquè si no hi ha gramàtica, simplement no hi ha llengua; i, en canvi, una no en té: Sa nostra. Per què? Seré metafòric encara que mos inculpi:

Sempre tendeix a convertir-se en enderrossall aquella paret seca que antany era grossa i forta i que es deixa caure per vessa de no anar-la arreglant quan mos cau una pedra, o quan se mos en col·loca una que no és nostra i no encaixa, tal vegada amb sa intenció d’anar substituint sa totalitat de sa paret per una paret germana. Aquesta seria s’ànima de «Vessut Enderrossall» (2019) que vaig publicar. Tal vegada, idò, seria hora de posar peu en aquesta paret, perquè demà a lo millor ja no tindrem paret a sa nostra tanca. Senzill d’entendre, no? Qui no ho entengui, o no ho vulgui entendre, que miri que s’ha fet des de ses institucions perquè es menorquí es consideri llengua pròpia de Menorca d’ensians sa normalització lingüística dets anys 80: Res!

He d’acabar, però abans recordaré una frase referida a n’es llenguatge i a n’es seu maneig, tantes vegades intencionat. És d’en Gorge Orwell: «Si es pensament corromp es llenguatge, es llenguatge també pot corrompre es pensament». És prou profunda i mos concerneix més de lo que sembla, a part de duu feina implícita. Però, sa pregunta és sa mateixa que vaig formular a n’aquesta columna dia 6 de novembre de 2024: Hi ha qualcú? Al manco en Lucas m’ha respost amb feina, bona fe i un Vocabulari. Però ni en Lucas tot sol, ni jo, ni cap entitat tota sola, té potestat (torn recórrer a sa metàfora) per imposar un marc determinat on ha d’acabar es quadre (de sa llengua), ni on ha de començar a limitar aquest marc. No hauria de tenir aquesta potestat més que es poble, i aquest hauria de tenir ses eines per actualitzar, aquesta és s’autèntica clau de volta -i que prengui nota a qui li correspongui-, allò que no hi està, a fi de poder emprar sa llengua autòctona amb totes ses seves possibilitats, tant orals com escrites, ara ja en es segle XXI. En Lucas té raó quan diu que «ses paraules desapareixen igual que moren ets arbres: en silenci»... Però jo vull afegir que ets arbres... també moren drets! Hi ha qualcú més per regar es nostro arbre?... Es llagosts ja són vinguts!