El Conclave per escollir el successor del papa Francesc començarà la setmana qui ve, després del període de dol de nou dies conegut com «novendials». Tot aquest ritual em sembla una mica aclaparador, de simbolisme excessiu. Des de l’entorn solemne de la Capella Sixtina, fins el fum negre o blanc per anunciar els resultats, tot està pensat per transmetre un sentit profund de reverència i misteri.
La Capella Sixtina és un dels llocs més polits del món. Carregat d’obres excepcionals, especialment el sostre pintat per Miquel Àngel, que representa una de les màximes expressions de bellesa i genialitat. Quan vaig visitar el Vaticà, vaig reflexionar molt sobre l’equilibri entre la preservació cultural, front la seva opulència i les necessitats urgents de les persones vulnerables. De fet, crec que l’església tracta d’equilibrar en tot moment la balança: protegir el patrimoni històric que és un llegat universal, mentre canalitza recursos cap a projectes d’assistència benèfica i social. La pròpia entrada del Vaticà es destina a iniciatives solidàries.
Tendim a valorar més les persones i les seves accions quan ja no hi són. Sigui el Papa o qualsevol. És una realitat que es repeteix: la naturalesa humana no s’atura prou per apreciar el que tenim en el present. En el cas del Papa, els seus gestos d’humilitat i compromís social, potser han estat coneguts, però no sempre han estat amplificats amb la intensitat necessària. Des de la seva mort, hem vist moltes entrevistes i valorat els seus sermons més que mai. Ens ha emocionat com tractava la situació de vulnerabilitat de les persones més desafavorides, i ens ha captivat per la complicitat en les audiències, especialment, quan cedia el protagonisme als fillets i filletes.
La sinodalitat podria haver ajudat a donar més força i visibilitat a aquests valors mentre ell era viu. Açò implica compartir idees i defensar-les amb determinació col·lectiva. Si les comunitats haguessin assumit més activament el lideratge en destacar i seguir el seu exemple de manera constant, potser aquests valors haurien tingut un impartí més significatiu.
La sinodalitat promou la corresponsabilitat i la participació, amb representants d’altres religions i sectors socials, sobretot dels que viuen allunyats de la fe. Concepte que ralla de caminar junts, de col·laboració, d’accions comunitàries, de sumar en temes que ens afecten en massa, com l’educació, la salut o el medi ambient. Accepta la diversitat i celebra les diferències, independentment de creences o d’orígens.
En canvi, el món que ara destaca la figura del papa Francesc, viu en un context mediàtic que dona prioritat a conflictes o polèmiques, per sobre de les accions positives. Ara, amb la seva absència, hi ha un espai per reflexionar i valorar el llegat que deixa.
Totes les persones que hem compartit el seu exemple, sigui a través de les xarxes socials, en diversos mitjans o durant les nostres converses quotidianes, no creieu que podríem aprendre d’aquest gest? Podríem integrar més proactivament els valors de la sinodalitat, per tal d’amplificar les veus positives que ens envolten. Aquest objectiu sembla, sens dubte, una prioritat global.
