Dilluns passat el conseller de la cosa a les Illes Tropicals era a la capital de l’Orxata de Xufla per participar en un congrés que havia organitzat el seu partit, branca internacional. Diven que la seva il·lusió era poder abraçar un supervivent dels que ja no en queden: el president d’aquella comunitat autònoma tan castigada per l’aigua que cau del cel. Ja entendran que rallam del president Porrón.
Però per circumstàncies estranyes, el senyor Porrón, que quan surt al carrer li diven «Porrón dimisión», no va fer acte de presència a un congrés tan important per al seu partit. No s’entén, com tampoc no s’entén que l’amo del partit de tots dos, tant del conseller com del senyor Porrón, el defensi en públic com si fos el fill més desitjat, per més que no hi ha manera d’afinar (o sí) on era quan hauria d’haver estat avisant els seus paisans que l’aigua que venia els podia matar.
L’espia, sempre darrere darrere el conseller, va intentar assistir al congrés, però no hi va haver manera que hi entràs. Els guardes dels congressos internacionals van més forts que els de la conselleria, i per més que va provar disfresses diverses, cada vegada va trobar el pas barrat. Així és que la seva única satisfacció va ser pensar en el disgust que també va tenir el conseller, de no poder abraçar el seu «cumpanyeru» Porrón, que potser s’amagava al mateix hotel que el dia de l’aiguat...
Però la vida dona sorpreses. I a les dotze i mitja d’aquell dilluns, la capital de l’Orxata de Xufla i totes les poblacions del seu País i de l’Estat en què tot és possible, es van quedar sense llum. Volem dir llum elèctrica, perquè de llums, fa estona que no en té.
I així és que el pobre espia, enmig del carrer, va descobrir que no podia emprar el mòbil, ni per telefonar ni per enviar missatges (motiu pel qual no ens ha enviat la crònica fins avui), ni per emprar el GPS ni per consultar el Google. Ell ho va passar malament, encara que va tenir la satisfacció de pensar que, per un dia, els adolescents, no viurien pendents dels seus mòbils i que descobririen que el món real existeix.
Ens relata que per tot arreu es podien veure bombers al rescat dels pobres desgraciats que creien en els ascensors i hi havien quedat tancats o, encara pitjor, de malalts que tenen la vida supeditada a un dispositiu elèctric. I botigues, oficines i centres diversos amb el personal vigilant la porta perquè havien cregut en les persianes elèctriques i ara no hi havia manera de tancar-les. Com no hi havia tampoc ningú que pugués fer bizums ni altres pagaments per l’estil.
També va veure conductors atordits pels semàfors que no anaven i, a les parades d’autobús coes i baralles per poder-hi pujar. I és que, per més que dins els autobusos anaven com a pinxes, sempre n’hi havia que quedaven en terra. Ara que pitjor ho van tenir aquells desgraciats que en el moment precís eren dins un vagó de metro o un ferrocarril...
I per més que les autoritats cridaven a la calma, les farmàcies van tancar amb clau i els magatzems, a les fosques, van esgotar les existències, fins i tot de bosses de cacavets i de patates frites. Ja us podeu pensar què hauria succeït si la cosa hagués durat més d’un dia. Mentrestant, els presidents d’algunes comunitats autònomes reclamaven la presència de l’exèrcit. També el senyor Porrón, per més que el dia de l’aiguat, que era quan tocava, no la va reclamar.
Així i tot, la cosa no va anar tan malament als aeroports que, poc o molt, van continuar actius. L’espia ens conta que va tenir clar que havia de tornar a les Illes Tropicals, on, per una vegada, deien que hi havia més llum que a la península. I ho va aconseguir, encara que fos quatre hores més tard de la prevista.
Ara bé, el viatge li va fer aprendre algunes lliçons. Primera, que molt de hi hi ha ha, però vivim penjats d’un fil elèctric i mai no arribarem a saber (amb certesa) per què es va rompre el dia 28 d’abril. Segona, que en conseqüència vivim amb el cul a l’aire. I tercera, que el senyor Porrón deu amagar un secret molt gros perquè el president del seu partit continuï passant la vergonya, que li esquitxa tot el partit, de no fer-lo dimitir d’una punyetera vegada.
