De la mateixa manera que els estudiosos de la Història es podrien sorprendre que als anys 30 del segle passat A. Hitler arribés al poder mitjançant unes eleccions democràtiques, potser els futurs temps es demanaran el mateix respecte de D. Trump, un personatge ximple i populista, d’emotivitat eixelebrada, i de cultura política més que dubtosa. No hi ha en aquest moment cap líder de les «superpotències» mundials que simpatitzi amb els ideals i valors democràtics, ni amb els principis universalistes, ni amb els de l’Estat del Benestar a l’estil europeu.
No hi ha tampoc una idea limitativa de la legalitat ni del dret internacional, de fet el nostre temps representa una regressió ben visible en aquest sentit. La conjunció de multitud de factors ens ha portat en aquesta direcció, però no podem obviar que aquest sembla el signe de la història mateixa de la humanitat, en la mesura que els pressupòsits de tota època es desvetllen com a mal fonamentats o directament injustos -si postulem apriorísticament l’existència d’un «Logos» històric universal- i falsos.
La modernitat no ha resultat cap excepció, més enllà del caràcter inaugural emancipador que es mostrava des d’ella vers ella mateixa. La filosofia moderna fou pensament de la «certesa» subjectiva, marcadament epistemològica (tecnicocientífica). Fou individualista en un sentit unilateral, expressat en el valor pretesament absolut de «propietat privada». Fou primària des del punt de vista de l’hegemonia de la «tasca» -consum- per damunt del concepte de «treball» i «acció», emprant la terminologia d’Arendt: s’entén el «benestar» personal en termes de capacitat d’adquisició de mercaderies sense consideració ni de les possibilitats ni dels límits, així com de la necessitat de la consideració prèvia de la noció de «Justícia».
Els desenvolupaments efectius de la modernitat han estat compatibles tant amb la violència colonial com amb els danys als equilibris mediambientals i socials, subordinant la idea de «desenvolupament humà» a la de «benefici econòmic» en termes de la sola renda i els increments acumulatius.
Aquestes nocions indiquen el primat de la subjectivitat i les qüestions de benefici individual per damunt de les de realització objectiva dels ideals ètics lligats a la idea de «Política» i «Espai Públic» -la qual requereix d’un aixecament dels principis d’acció per sobre dels de la sola tasca i la integració de la categoria d’allò universal: l’home en tant que home, en paraules clàssiques-. Això ha portat a un descrèdit previsible de la retòrica lligada a la noció de la defensa dels Drets humans, que al cap i a la fi respon en la pràctica a la defensa d’altra mena de interessos -nacionals o directament particularitzats- molt més espuris.
No hi ha en la noció de societat moderna res que no es pugui desenvolupar amb la mateixa o major eficàcia en una societat autocràtica, de la mateixa manera que els «negocis» són compatibles amb l’estructura de la màfia i el seu llenguatge competitiu d’un simple joc de cartes.
A l’entorn més proper no resulta difícil reconèixer la configuració de la personalitat característica d’un especulador i un expert en finances capaç de reduir el concepte filosòfic de mundanitat a la idea d’un tauler de «Monopoli» en el context del qual es reconeix a si mateix -en tant que individu «naturalment» egoista- com el més destre i legítim -per no referir-nos a la noció de «mèrit»- acumulador de la riquesa. Hi ha quelcom de profundament hipòcrita en les nostres societats, derivat del fet que la «forma de vida» a la qual ens hem adquirit ja inclou tots els mals dels quals ens lamentem en el moment present.
És com si ens haguem convertit tots alhora al «Capitalisme» tot just en el moment en què en descobrim el seu veritable rostre, el de l’individualisme i la insolidaritat, el de la violència més primària continguda en la idea d’apropiació i domini dels mitjans i recursos més elementals i necessaris per al desenvolupament de la vida, basant-nos en una «lluita» dels homes contra els homes i dels homes contra la natura. Tot això és profundament equivocat, i la millor prova és la mena de món cap a on ens porta: aquell liderat pels Trump i els Elon Musk.
