Vivim temps d’amors desordenats. Temps en què l’afecte, la lleialtat i fins i tot la compassió es veuen sotmesos a una lògica de fronteres, banderes i murs invisibles.
És en aquest horitzó que s’alça un debat silenciós, però fonamental, sobre el veritable sentit de l’ordo amoris, aquell antic concepte agustinià que ens invita a ordenar els nostres amors segons la veritat del que són les coses i els éssers.
Dues figures tan dispars com J.D. Vance, vicepresident dels EUA, i el papa Francesc encarnen dos pols oposats en una disputa profunda sobre aquesta qüestió essencial: què vol dir estimar bé? A qui, en quin ordre, i amb quina intensitat?
Vance, fill de la depressió post industrial de l’Amèrica profunda, ha fet del particularisme afectiu la seva bandera. Per a ell, l’ordre natural de l’amor exigeix prioritzar la pròpia família, la pròpia comunitat, la pròpia nació. És en aquest cercle de pertinença on, segons Vance, radica la veritable obligació moral.
Estimar comença a casa nostra. Per tant, el que excedeix aquest horitzó immediat pot ser sospitós, naïf o fins i tot perillós. D’aquesta manera, la defensa d’un ordo amoris «natural» es converteix en fonament ideològic d’una política de la protecció: de protegir els nostres davant els altres.
És així com la seva mirada, plena de la nostàlgia d’un món cohesionat i segur, justifica els murs, els controls i un replegament afectiu que converteix l’amor en una forma refinada d’egoisme.
En contraposició a aquest punt de vista, el papa Francesc reprèn l’herència agustiniana per conduir-la més enllà dels estrets marges de la tribu i de la pàtria. Per a ell, l’amor vertader no es fonamenta en la proximitat biològica ni cultural, sinó en la vulnerabilitat de l’altre. És el rostre del que pateix, sigui d’on sigui, el que reclama primer l’amor; no el color de la seva bandera.
A «Fratelli tutti», Francesc articula amb força aquesta intuïció: no hi ha veritable ordo amoris si no reconeixem en cada ésser humà, i especialment en els més descartats, un proïsme irrenunciable. La fraternitat no és, per tant, una expansió sentimental voluntarista, sinó una exigència estructural de l’amor ordenat.
La discrepància entre Vance i Francesc no és, per tant, de matís filosòfic: és el reflex de dues visions del món que són incompatibles. I això perquè la proposta de Vance, sota la retòrica de l’orde i la pertinença, acaba legitimant les polítiques antiimmigració, els populismes identitaris i un tancament progressiu de l'espai moral comú. El seu amor, noble en aparença, degenera en un amor exclusiu: cal que estimem tant els propis que ens esdevé lícit oblidar o rebutjar els altres.
Francesc, per contra, ens recorda incansablement que el veritable amor és sempre expansiu, centrífug, universal. No es tracta d'ignorar els de casa —ben al contrari: «Qui no estima el seu germà que veu, difícilment estimarà el Déu que no veu» (1 Joan 4,20)—, sinó de comprendre que cap amor autèntic pot legitimar l’exclusió ni l’oblit de l’altre.
Assumir la proposta de Francesc no és ingenu ni utòpic (tampoc és fàcil): implica reconèixer que la fidelitat a l’ordre veritable de l’amor no pot dependre de la nacionalitat, la llengua o la cultura, com creuen Vance, Trump i molts altres populistes i nacionalistes d’arreu del món. És entendre que l’ésser humà, en la seva fragilitat, precedeix tota altra identitat. És admetre que no podem viure un amor veritable si no estem disposats a travessar fronteres, a assumir riscos, a incórrer en costos.
L’ordo amoris que Vance defensa, per més elegantment que es presenti, és un amor que es corromp en l’autoafirmació. És l’amor del clan, de la tribu, de la muralla.
Ben al contrari, l’amor que en vida ha defensat el papa Francesc ens projecta cap a un món més difícil, però més just i, sobretot, més humà: un món en què el rostre desconegut és reconegut com a germà, en què la dignitat no es negocia, en què l’amor no es tanca sobre si mateix, sinó que es desborda.
En un món assetjat per murs visibles i invisibles, triar l’ordo amoris del papa Francesc universal no és un acte de debilitat: és l’únic camí cap a una civilització veritablement humana.
Certament que el camí que ens ha traçat Francesc no és fàcil, però hauríem d’estar convençuts que no hi ha pau —que no pot haver-hi pau—, que no hi ha justícia —que no pot haver-hi justícia—, i que no hi ha dignitat possible si l’amor resta empresonat en les categories del «nosaltres» i del «ells», categories que polaritzen el món i el confronten.
Hauríem, per tant, d’estar convençuts que en l’enfrontament filosòfic que han protagonitzat Vance i Francesc uns dies abans de la mort del Papa, no es discutia només sobre amor; es discutia sobre el futur mateix de la civilització.
I només una civilització fundada en l’amor universal podrà resistir les temptacions eternes del tancament, de la por i de l’odi a què cada dia ens hem d’enfrontar.
