Terra cremada

Grans líders: personalitat o patologia?

TW

Dubtava si titular aquest article: Polítics, Noms Propis; o, amb les mateixes sigles, fundar imaginàriament un partit que es diria: Partit Narcisista Psicòpata. Pel cas, tant dona, veureu per què: Posem tres dels noms que darrerament assalten els cels i els aranzels de la pobra i malaltissa democràcia mundial, que jeu amb respiració assistida i amb les constants vitals imperceptibles a l’espera, irremediable, de ser curada pel Dr. Mengele de torn.

És fàcil destapar el perfil psicològic de l’home de moda: Trump. A aquest espècimen únic en la seva condició, no pel perfil, sinó pel poder que ostenta fent ostentació, només cal escoltar-lo un cop per saber que som davant d’algú amb un Trastorn Narcisista de la Personalitat (TNT). A la revista Behavioral Psychology/Psicologia Conductual, Vicente Cavall, de la Universitat de Granada, fa una àmplia anàlisi psicològica d’ell. El recomano.

Però, sense necessitat de llegir massa, bastarà entendre, com diu l’estudi, que els narcisistes pensen que són persones molt especials, superiors a la resta, amb virtuts úniques que només persones tan brillants com ells comprendran. Exemple de la patologia és aquest sainet de cara a la galeria: «Som més llest que qualsevol. Tots són tan estúpids com la gent estúpida que ara dirigeix el govern. El meu quocient intel·lectual és un dels més alts. No se sentin tan estúpids o insegurs, no és culpa seva. I crec que som realment humil». La raó és que, segons l’estudi mencionat, el narcisista no és simplement bo, és el millor. No és gran, és el més gran. No és honest, és el més honest. No és humil, és el més humil. Faci-li-ho mirar, Mr. President.

Un altre animal polític de l’antipolítica és Putin. Sobre la seva personalitat i patologies recomano llegir l’opinió expressada pel psicòleg forense de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia, Javier Urra al seu web. El retracta com narcisista tirànic que no valora als altres com iguals. Agrada de reconeixement, tot i que per dur a terme els seus objectius esdevinguin morts. No se sent culpable ni té consciència del patiment, ans es recolza en la victimització del seu poble, com Hitler. Vol irradiar virilitat perquè l’entén com valor o virtut, i no admet l’homosexualitat, l’interpreta com falta de valentia per anar a la guerra. Potser vol passar a la història com un gran emperador que retorna la grandesa a l’URSS, però també se sap diana i que poden atemptar contra ell. Això el fa més paranoic i perillós, principalment perquè ens veu a tots febles i no suporta la feblesa.

A més, no pot ser convençut, sols vençut. No és bona idea humiliar-lo, seria predictible i cruel, puix uneix el seu destí al de Rússia, i aquest, al del món, considerant-se enfrontat a Occident i enganyat pels antics líders russos. Es percep mereixedor de lleialtat, congruència, gesta i valor. De conviccions inqüestionables, mai dubte ni demana perdó; és el mascle Alfa amb un potencial nuclear avalador. I és algú ressentit, però que sap ser racional, tot i que darrerament es mostra més emocional, i és sabut: Els sentiments són material inflamable: En aquest cas, mirem Txetxènia o Ucraïna.

Pel darrer, haurem de recórrer al (TNT): Sánchez i el «Manual de Resistencia». En aquest cas no recomano el seu llibre, sinó «Tiberio, historia de un resentimiento» del Dr. Gregorio Marañón. En ell s’ofereixen pistes per interpretar com d’avariada està una ànima. El periodista Luis Ventosa, al rotatiu on line «El Debate», analitza el llibre de 1939 i l’extrapola al president: «Tiberi encarna perfectament l'arquetip de ressentit, una persona de mediocre qualitat moral i mancada de generositat capaç de tot en tenir el poder, i arribar al zenit no el cura, al revés: El triomf és una consagració que estava justificat el ressentiment». Però, Sánchez no hauria de tenir motius de ressentiment, ans la realitat desdiu aquesta lògica, ja que, assegura Ventosa, persones que tractaren Sánchez quan jugava a bàsquet diuen que adulava al fort i calcigava al feble, que tenia mala fama per la seva poca companyonia. Altres, passats per la Moncloa, dibuixen un cap vociferant i irascible que infon més por que admiració. Port altiu, s’agrada. Fatxenderia i narcisisme són distintius. Cal dir que Marañón ja assenyalava com grans qualitats del ressentit: Nul·la generositat i paupèrrima qualitat moral.

L’analista afegeix de Sánchez, que «llança a la paperera com si fossin clínex a col·laboradors que es partiren la cara per ell. Prodiga un tracte infame als adversaris polítics. El nivell moral li acredita propensió compulsiva a mentir. A vegades sembla incapaç de distingir el bé i el mal, o que no l’importen, més enllà del que pugui servir als seus interessos. El poder no l'ha millorat ni alleujat el ressentiment, i comencen a albirar-se trets anòmals, com el riure gairebé neronià des de la tribuna del Congrés. Espanya no sols té un problema polític, té també un problema psicològic: Qui comanda». Com deia un vell professor en recitar-me Espronceda: «Viento en popa hacia el barranco».

No tinc espai per valorar tota aquesta informació, o opinió, avui ambdós termes valen. Però sí per deixar una reflexió amb pregunta final: Si els caps mundials pateixen patologies mentals i, a més, tenim un president sense escrúpols: Estaran, com diu un amic, a punt de caducar les bombes?