Josefina Salord Ripoll
Josefina Salord Ripoll

Filòloga i historiadora de la cultura

Rectificació i llibres sobre la llengua

TW

Una vegada més, pensant en els lectors de bona fe, em sent obligada a escriure per l’article que Jaume Anglada va publicar al diari el dijous 1 de maig. No entraré a comentar el títol ni el fet que col·loqui el menorquí i el valencià com a llengües al costat del castellà i el català (per aquest ordre) perquè el despropòsit és tan gros que, per aquest camí, sense sortir de la comunitat lingüística catalanoparlant, ens trobaríem que el nombre de llengües, com el miracle dels pans i els peixos, es multiplicaria de cop i faria créixer el mapa lingüístic mundial. L’únic que demanaria, si és possible, és que no s’inventin obres inexistents i que no se n’emprin d’altres, descontextualitzades, per fer-los dir el que no diuen, com si el coneixement construït rigorosament des de Menorca al llarg d’aquests darrers quaranta anys hagués de ser sepultat per «acadèmic» per donar «potestat» a un genèric «poble».

I aquí, una vegada més, no podem fer altra cosa que acollir-nos a les sàvies paraules de Josep Salord Farnés, que el 1963 des de la «Revista de Menorca» ja oferia arguments als qui volien oposar menorquí i català: «¿Què té de més o què li manca al menorquí per a ser català? ¿Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català? Més encara, si es tractava d’una paraula o construcció emprada només a Menorca, pel sol fet de ser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua». Tants anys després, amb tanta feina feta i per fer per entendre la dinàmica històrica de la llengua a Menorca, amb tants drets lingüístics encara per reconèixer, no hauríem de recular des de la manipulació del coneixement ni convertir la llengua en un camp de batalla que no és el seu.

EN PRIMER LLOC, S’HA DE DIR que no existeix cap «Diccionari Latín-Lemosín-Menorquín» [sic] del 1762 d’Antoni Portella sinó que aquell any va publicar el «Nou mètodo per aprendre la llengua llatina», en què va seguir la dinàmica de l’Europa il·lustrada d’emprar la pròpia llengua «vulgar» per a l’aprenentatge del llatí, fet que per a l’Espanya borbònica, a què Menorca no pertanyia, només podia ser el castellà. El que sí que va escriure un «Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí» va ser Antoni Febrer i Cardona, però no el 1783 sinó que en va fer una primera versió a començament del segle XIX, amb una ampliació significativa cap al 1821. Publicat el 2001 per l’Institut d’Estudis Catalans, amb una edició i estudi de Maria Paredes, està a l’abast dels qui el vulguin consultar com també ho estan les seves dues gramàtiques, no esmentades a l’article, «Principis generals de la llengua menorquina» (1804) i «Principis generals i particulars de la llengua menorquina» (1821). Que empri la denominació particular de la llengua no vol dir que no tengui molt clar, com ho expressa al «Prefaci», que es tracta de la mateixa emprada per «catalans, valencians, &c» al servei dels quals també les posa. De fet, la gramàtica citada de Juli Soler del 1858 segueix la d’Antoni Febrer de 1821, com ho explicita a la seva obra, en català literari, «Exposició de l’estat actual de l’agricultura a Menorca» del 1857.

JAUME ANGLADA S’ESTRANYA que la gramàtica de Soler no fos tinguda en compte el 1983 i també per què no s’han publicat vocabularis i diccionaris menorquins més enllà del segle XIX. La resposta no és difícil de trobar. Primer, perquè les gramàtiques neixen amb la voluntat de construir un codi lingüístic supradialectal que permeti emprar la llengua en la seva varietat culta, que ara en diríem estàndard. És per açò que ni Antoni Febrer i Cardona ni Juli Soler no hi incorporen l’article salat, que el primer situa en «la conversa familiar», que ara en diríem registre col·loquial. Febrer i Cardona és el primer menorquí a escriure una gramàtica perquè la considerava necessària per a l’aprenentatge dels joves i perquè atorgava a la llengua la validesa tant per a la creació culta i popular com per a la traducció de clàssics i moderns, com ell mateix va demostrar amb la seva ingent obra. El triomf a Menorca del procés de castellanització a la dècada dels trenta del segle XIX, sobretot amb l’Espanya burgesa que es volia una nació amb una sola llengua, ja no feia necessària cap gramàtica perquè se n’havia estroncat l’ús culte dels nostres il·lustrats com Joan Ramis o Joana de Vigo. D’aquí que la de Juli Soler fos un cant de cigne i que el lloc de les gramàtiques fos ocupat pels diccionaris que responien a la voluntat que s’aprengués el castellà, l’única llengua considerada vàlida per als usos més elevats. No sé si en Jaume Anglada ha accedit al «Vocabulario Menorquín-Castellano» (evidentment no a l’inrevés) de Joan Benejam en l’edició original del 1885 o, més probablement, en la facsímil del 2000, editada per l’Ajuntament de Ciutadella i Edicions Nura amb motiu de l’Any Benejam. Si és així, seria recomanable la lectura del pròleg d’Àngel Mifsud perquè hi trobaria resposta a molts dels seus interrogants.

NO ENS POT ESTRANYAR que haguessin hagut de transcórrer cent deu anys des de la gramàtica de Juli Soler perquè un altre menorquí, Francesc de B. Moll, un dels referents de la romanística internacional, publiqués el 1968 «Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears» després d’haver completat el 1962, desafiant totes les dificultats, el «Diccionari català, valencià, balear», l’«inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals». Jaume Anglada evidentment no els anomena segurament perquè són obres que abracen la llengua sencera. Per açò reclama una gramàtica menorquina des del prejudici que «si no hi ha gramàtica, simplement no hi ha llengua», quan les llengües existeixen només pel fet de ser parlades. El mecanisme activat és tot un altre: creure i voler fer creure que l’existència d’un llibre que es digués «gramàtica menorquina» li atorgaria automàticament la condició de llengua separada de qualsevol altra.