Els humans i les humanes habitualment ens en anam a fer malves sense haver aconseguit fer tot allò que ens havíem proposat en vida. Jo, que no en som l'excepció, he arribat als 80 anys sense haver dut encara a terme projectes que suposava que ara ja hauria enllestit. Bona part de la culpa d'aquestes mancances és meva, i a causa de no haver fet un ús prou sensat del temps de què he disposat al llarg de la vida.
Tal fet significa que, per intentar posar una mica de remei al problema, m'hauré de posar mans a l'obra i aprofitar el tros d'existència terrenal de què encara dispòs, cosa que em significarà, entre altres ben suportables renúncies, prescindir de dinars i sopars amb parents, amics i excompanys de feina en restaurants habitualment sorollosos, uf! A canvi, podré dedicar més temps i energia a aquests projectes no realitzats, entre els quals la visita -aquesta ja feta, no fa gaire- a l'enorme cementeri de Staglieno, a Gènova, un veritable museu d'esplèndida escultura de la segona meitat del segle XIX i començaments del XX. La meva dona i jo ens hi vam passar gairebé tot el dia passejant entre les seves tombes contemplant-hi enlluernats les escultures que les decoren.
Si alguna cosa trobam fàcilment als cementeris cristians de ciutats amb famíles adinerades o pretensioses -o ambdues coses alhora- són les escultures d'àngels de mida gran. En són dos bons exemples, sense sortir de Menorca, les de l'escultor català Antoni Pujol, i a Catalunya, les de Josep Llimona.
Les escultures de Staglieno posen de manifest una interessant evolució en la representació de les imatges d'àngels, que també podem observar en altres cementeris. La seva funció en aquests indrets hauria de ser la de contribuir a consolar els vius davant del drama de la mort dels seus éssers estimats, recordar-los que els qui ara se'n van comencen una vida millor que la que deixen; que la celestial, a més d'infinita, és incomparablement millor que la terrenal. Però aquesta mena d'àngels esculpits va anant progressivament acompanyada d'una altra que sembla que no faci prou bé la seva feina, uns de més despreocupats o apàtics i d'altres de neguitosos davant del fet de la mort. Fins i tot algunes d'aquestes escultures expressen una claríssima desolació. Tal vegada les fotografies que acompanyen el meu escrit d'avui us permetran comprendre millor allò que intent ara expressar amb paraules.
Permeteu-me recordar-vos que en temps passats els teòlegs del cristianisme varen dedicar molt de temps -segles!- a discutir sobre si el col·lectiu angèlic estava format per àngels o per àngeles. Però... tenen els esperits -i els àngels ho són- sexe? A Staglieno, tal com són representats, trobareu àngels clarament andrògins.
I ara, com a final del meu article d'avui, permeteu-me fer-hi sortir l'excel·lent pel·lícula de Pier Paolo Pasolini sobre la vida de Jesús. No m'estranyaria gens que l'adolescent que hi actua en el paper d'arcàngel Gabriel anunciant a Maria que serà mare de Jesús sigui fruit d'una visita d'aquest director cinematogràfic italià a Staglieno, i concretament influència del bellíssim -no exager- rostre d'un/una dels tres àngels esculpits que il·lustren aquest article.
