Un zero energètic és el col·lapse de tot el sistema elèctric d’una gran regió que ocasiona la fi del subministrament energètic. Això és el que va passar a la península la setmana passada. És un fet poc probable, però per a un sistema que funciona fent equilibris el risc zero no existeix. Experts apunten que la responsabilitat del zero a la península Ibèrica ve del desmesurat afany de lucre de les companyies elèctriques en perjudici de l’estabilitat del sistema elèctric. Les renovables en sí no són el problema, el problema és com s’han implantat per exigència de les grans companyies elèctriques.
Les renovables són absolutament necessàries si no volem acabar amb el planeta però s’han d’acompanyar de costosos mecanismes d’estabilització del sistema.
Un dels requisits per assegurar l’estabilitat és la implicació de les centrals de gas de cicle combinat, però aquest no és barat i emet CO2, i en conseqüència seria millor tenir reserves d’hidrogen per fer funcionar generadors que no contaminessin. També és un factor estabilitzador la implantació de bateries que també són cares i, a més, tant les renovables com els estabilitzadors del sistema han d’estar distribuïts adequadament.
Quan es van produir les primeres inestabilitats del sistema, abans de produir-se el zero, moltes centrals de gas estaven totalment aturades simplement per interès econòmic particular de les elèctriques. Sembla increïble i fora de tota lògica que això estigui permès quan poden succeir incidents tan greus com els viscuts.
És curiós que immediatament el PP donés la culpa del zero a les renovables i que es posicionessin a favor de les centrals nuclears. No entenc molt bé la devoció per les nuclears quan aquestes es van desconnectar ràpidament en produir-se les primeres inestabilitats per manca d’adaptabilitat per compensar-les. Seria interessant que Feijóo ens expliqués els motius del seu interès per les nuclears.
2 Zeros energètics n’hi ha hagut a molts països encara que els més famosos són els d’EUA a la costa nord-est el 1965, el 2003 i sobretot el de Nova York el 1977 que va tenir gran transcendència a causa dels desordres, vandalisme i saquejos que es van produir als barris més pobres de la ciutat en un context de greu crisi econòmica en un país on no hi ha suport social pels ciutadans desfavorits.
A la península Ibèrica el zero es va produir durant el dia i a la nit ja s’havia recuperat el sistema elèctric a gran part del territori, els dos arxipèlags no van ser afectats pel zero encara que a les Balears vam tenir alguna estona de desconnexió d’internet i telèfons.
Per jo, el més significatiu i exemplar va ser el comportament de la població que reaccionà amb civisme. Però a pesar d’això la presidenta de la Comunitat madrilenya, la senyora Isabel Díaz Ayuso, exigia: «Pedimos al gobierno que active el Plan 3 de Emergencias para que el Ejército garantice el orden», i seguint a Ayuso també ho van demanar les comunitats autònomes de Múrcia, Extremadura, Andalusia i La Rioja. Més tard i ja de nit també s’hi apuntaren Galícia, Castella la Manxa i la Comunitat Valenciana. És a dir, aquestes comunitats autònomes renunciaren a les seves competències per afrontar la crisi i les posaren en mans del Ministeri de l’Interior. El motiu al·legat per l’abandonament de les seves funcions era que el Govern central no havia fet cap comunicat, cosa que contrasta amb la informació d’Interior que diu que van estar constantment en contacte amb les comunitats autònomes. En total van ser vuit comunitats del PP i la de Page de Castella la Manxa, les que demanaren el nivell 3. És evident que els/les presidents/es d’aquestes comunitats tenen poca confiança en els seus ciutadans.
Si cada cop que hi ha una crisi les comunitats del PP passen la responsabilitat al Govern central potser hauríem de repensar l’assignació de competències a aquestes comunitats, i si el model del PP és el president valencià Mazón, potser que frisem pel bé de tots.
