Sense poder veure

Fa uns dies vam tenir una visita molt especial d’una persona cega que va passar unes hores a casa nostra. Era la primera vegada que compartíem l’espai amb algú que no hi podia veure, i he de confessar que vaig veure amb tots els ulls del món, coses que mai havia notat. Primer vam parlar una estona llarga, sense presses, asseguts al sofà. D’origen indi però nascut a Anglaterra, la seva vida havia estat apassionant. Gran lector, corredor de maratons, havia treballat tota la vida a l’empresa familiar i ara els seus tres fills, n’estaven agafant el relleu. Ens va parlar d’Alexa, sí, la de l’Amazon, com qui parla d’una persona de confiança. «Només li dic la cançó que vull escoltar i sona», ens va dir amb un somriure. «Abans havia de buscar el CD, posar-lo, prémer el botó i no sempre encertava». L’assistent de veu era per a ell com una aliada invisible que li donava una qualitat de vida inimaginable.

Noticias relacionadas

Consulta o desgavell?

Más noticias relacionadas

Quan va arribar l’hora de la bereneta, em vaig adonar que, tot i haver parat la taula com sempre, alguna cosa fallava. «Fem servir el sistema del rellotge?». I així, vam descobrir una manera nova d’explicar el món. El plat com si fos un rellotge, amb les dotze a dalt i les sis a baix i el menjar repartit estratègicament. Regles que no estan escrites, però que algú s’ha hagut d’inventar per viure millor. El que per a nosaltres era un plat, per a ell era un mapa. Vam brindar, vam riure i al acomiadar-nos, ens va dir que havia passat una estona fantàstica. Aquell dia vaig veure moltes coses, però sobretot vam aprendre a mirar d’una altra manera.