Tribuna
El signe de la creu
Com més gran em faig, més agnòstic i més poc espiritual sent que som (tampoc no és que mai hagi estat creient ni que hagi tengut mai tirada per la transcendència religiosa), però, en canvi, més em fascina el personatge de Jesús, tan revolucionàriament innovador, i tot el que hi té a veure. En aquest sentit, el nou llibre de Miquel Àngel Maria (Maó, 1965), «El signe de la creu. Una meditació cristiana» (Lleonard Muntaner, editor), no només m’ha interessat moltíssim sinó que m’ha resultat la mar d’instructiu. La creu és l’instrument de tortura i mort romà amb què Jesús de Natzaret va ser crucificat (la mort més ignominiosa i més infame, l’equivalent de l’època a morir executat avui en una cadira elèctrica: «un escàndol per als jueus i una insensatesa per als pagans», en paraules de Sant Pau), però al cap dels segles es va convertir en el símbol central de la fe i la identitat cristianes. No crec que en tota la història del món poguéssim trobar una ressignificació simbòlica més radical que aquesta: potser l’única comparable, però en sentit invers, seria la de l’esvàstica o creu gammada, que va passar de símbol budista a símbol nazi.
También en Opinión
- Un grupo inversor compra el complejo okupa de Son Parc: «Aquí viven familias con niños»
- Detenido en Son Blanc tras llegar de Alcúdia con 84 pastillas, ketamina, marihuana, cristal, hachís y cocaína rosa
- Que los residentes en Es Grau hayan recibido esta semana...
- Herido leve tras un accidente entre un Porsche y una furgoneta en el polígono de Ciutadella
- El espectacular mural artístico que busca un récord Guinnes en Es Castell