Una vegada més, pensant en es lectors de totes ses bones fes, me sent obligat a donar sa meua opinió, no lligada a ningú i que no fiava donar més, sobre sa llengua, i concretament sobre sa gran alabança que és rebre referències directes de la Sra.
Josefina Salord, filòloga menorquina, historiadora de sa Cultura i expresidenta des Consell científic de s’IME. No meresc tan alta atenció. Me sent com un pecador a qui, immerescudament, se li apareix Déu i l’indica es camí correcte. No hi cerqueu mala fe per aquí, simplement és admiració per tan il·lustrada autoritat... i es meu humil punt de vista.
Autoritat a qui agraesc ses rectificacions des meu article publicat dia 1 de Maig. Certament, poc puc respondre davant tan alta competència en matèria de llengua catalana. Escriure ràpid, amb es cor i fiar-me de qualque informació poc compulsada no és lo mateix que fer-ho des des coneixement científic i des de s’experiència tan destacada de tota una vida dedicada as tema. Déu mos guard de comparar es meu coneixement amb es de la Sra. Salord!
Ara bé, com que ella fa sa referència bíblica de sa multiplicació des pans i es peixos, jo vull recórrer també as llibre més venut de sa història en totes ses llengües, i concretament as versicle dels Hebreus 11:1 que defineix sa fe com sa certesa de lo que s’espera, sa convicció de lo que no es veu. Fe vs ciència.
Existeix, en aquest sentit, una convicció en molts de menorquins de que es nostro xerrar mereix sa nomenclatura de menorquí. Rall de conviccions que neixen, tal vegada, més des sentiment que de sa raó. Per aquest motiu no hi ha encara, avui, raó científica que empari es desconsol que sentim qualcuns quan veim que sa nostra forma de xerrar i d’escriure està sent canviada per una forma de fer-ho semblant que, qui estimam aquesta diferent forma d’expressió, li donam es nom de llengua germana. Tal vegada açò m’atraqui a sa frase que empra la Sra. Salord: «Febrer i Cardona és el primer menorquí a escriure una gramàtica perquè la considerava necessària per a l’aprenentatge dels joves i perquè atorgava a la llengua la validesa tant per a la creació culta i popular com per a la traducció de clàssics i moderns», en data de 1804, si no hi ha erro.
Només m’hi queda aplaudir, perquè açò és exactament lo que vaig demanar a sa presentació des «Vocabulari Menorquí» d’en Lucas Pons i lo que explicitava a s’article respost, 121 anys després que Febrer i Cardona.
Crec que amb es paràgraf anterior, i sense intenció d’enfrontar-me a cap llengua germana, queda resposta sa pregunta que la Sra. Salord feia emprant ses paraules de Josep Salord Farnés de 1963: «Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?» Ho repetiré: D’entrada, i per molts, es sentiment de pertinença, que sempre ha de ser lliure, com ho és ser d’una determinada comunitat espanyola i no sentir-se espanyol. Però hi ha més que açò.
M’agrada trobar punts d’entesa, per açò estic parcialment d’acord amb la Sra. Salord quan diu que «les gramàtiques neixen amb la voluntat de construir un codi lingüístic supradialectal que permeti emprar la llengua en la seva varietat culta». Però jo aquí crec, modestament i perdó si es considera un sacrilegi, que aquesta voluntat l’ha de tenir es poble que vol emprar sa llengua que xerra. No pot tenir sa potestat de fer-ho una altra voluntat que vol posar per damunt aquella que no és autòctona. Així s’entén de lo que es desprèn de sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, que no menciona en es seu escrit la Sra. Salord. Ja, des de s’article 1.1, sa DUDL diu:
«Aquesta Declaració entén com a comunitat lingüística tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. Amb la denominació de llengua pròpia d’un territori es fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai». O l’article 6: «Aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins d’aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals».
O l’article 8.2: «Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua». O el 9: «Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades». O el 10.1 i .2: «Totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret. Aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social, econòmica o en qualsevol altre criteri, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han assolit llurs llengües». Certament, tot un despropòsit!, lectors de bona fe... I més quan aquesta Declaració és posterior a n’es nostro Estatut Balear.
I aquí hi ha es què de tot. Si entenem com a comunitat lingüística només aquella que posa es marc allà on vol, aquí pot no encaixar es quadre. ¿Són sa mateixa comunitat lingüística aquelles que tenen diferents gramàtiques? Si és així, ¿per a què val sa gramàtica valenciana, per exemple? S’Estatut d’Autonomía de 1982 d’aquesta comunitat, en es títol I, article 6è, diu: «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». Es nostro Estatut Balear, no diu açò... En castellà diuen: De aquellos polvos, estos lodos.
2 Independentment d’açò, em persisteixen es dubtes quan, recorrent as llibres físics, se’m plantegen nous interrogants i qualcuna certesa. Es «Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí», d’Antoni Febrer diu, literalment, que «veuran que si fos més cultivada (rallant de sa llengua menorquina) podria esser tan perfecta cóm quálsevol áltra llèngua vulgar d’Europa».
També diu, i aquí segur que coincidesc amb la Sra. Salord, que: «Aquells qui vólen conformar l’ortografía ab la pronúncia familiar, sens atènder a l’orígen, están esposads a cometrer molts d’erròrs en l’escritúra». Açò és lo que no me convenç per acceptar actuals «gramàtiques» sortides del no-res. Llengo Baléà, per exemple, i per açò es 99% des meus escrits són en català.
Perdoneu ara que faci una referència a Borja Moll, des qui tots reconeixem sa seua transcendència en sa universalitat des català. Resulta que en es quadern editat per Ultima Hora «Llengua o dialecte? Català o Mallorquí? Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978-1979» organitzats per s’Obra Cultural Balear, mos trobam amb una frase seva ben curiosa: «Tal vegada qualcú dirà: ¿Com quedam? El mallorquí i el menorquí i l’eivissenc, ¿què són? Idiomes o dialectes? Jo li contestaré: Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació». Només punt de comparació! Textual.
Un altre llibre as qual es refereix la Sra. Salord, es «Vocabulario Menorquín-Castellano» de Joan Benejam, edició original de 1885 en la facsímil del 2000, i dins es propi pròleg d’Àngel Mifsud que me recomana, m’han cridat molt s’atenció unes paraules des Mestre: «Careciendo el menorquín (reconeix sa nomenclatura) de verdadera ortografía, y destinando este Vocabulario á las clases populares especialmente, no estrañe el lector que muchos vocablos estén escritos tal y como suenan, eliminando algunas letras inútiles que dificultarían su lectura. Atendiendo más á la propiedad que a la estructura, y observando también algunas erratas de caja, consignaremos las principales». També va dir es Mestre, en un curiós paràgraf que ara deixaré i que sortia en es preàmbul «Entenen-mós, abans de tot» de s’edició «Ciutadella Veya» de 1909; paràgraf que va desaparèixer després d’aquella edició: «Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perque tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament, acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que he farem?» Segur que la Sra. Salord, com a gran coneixedora des llibre, podrà explicar aquesta desaparició, perquè molts podem entendre aquestes paraules com un reconeixement explícit de que sa nostra llengua era per ell, lo que col·loquialment entenem com es Plá (menorquí).
Des d’una òptica ben diferent vull apuntar, a més, que es Dr. Voro López, llicenciat en Filologia Valenciana i Llengua Espanyola per sa Universitat de València, on va obtenir es grau de Doctor; que va ser professor de Llengua Valenciana i Assessor de Cultura i Patrimoni Històric de s’Ajuntament de València; a part de Lingüístic de Cultura de Presidència de ses Corts Valencianes; així com Professor des Curs de Doctorat Llengua i Llegislació a s’Universitat CEU Cardenal Herrera de València; que va participar en infinitat de congressos sobre llengua i que no m’hi caben per incloure-los aquí, i a qui vaig tenir es gran s’honor de conèixer, xerrar i presentar a Ciutadella es seu llibre «Sense pèls en la llengua. El llibre roig de la llengua valenciana»; va sentenciar sobre sa temàtica que mos ocupa que: «Es mallorquí i es menorquí estan prou avalats des des punt de vista lingüístic, històric, jurídic i cultural per tenir es mateix reconeixement que es valencià i es català». No ho va dir un simple juntador de paraules com jo, sinó tot una eminència intel·lectual i lingüística. Per açò, no és estrany que molts de mallorquins i menorquins tinguem presents de vegades ses paraules de s’il·lustre filòleg mallorquí Mossèn Alcover abans de sa seva dimissió l’any 1913 com a President sa Secció Filològica de s’IEC: «Quin dret ni categoria literària té es català damunt es balear, o es valencià? Absolutament cap». Cap! Textual.
Com veis, lectors de bona fe, hi ha motius per tenir punts de vista diferents, o, almanco dubtes. I, per «entenen-mós»: ¿No hi deu haver cap altra via, una d’intermèdia que faciliti ponts i no enderrossalls? Jo crec que sí. Es diu via aranesa: ¿Per què, amb noranta mil habitants més que la Vall d’Aran, no tenim es menorquins una gramàtica nostra i actual? A la Vall d’Aran, s’aranès, és sa llengua cooficial junt amb es català i es castellà, mirau si és bo d’aclarir si hi ha interès i s’escolten ses bandes.
Però es veu que noltros hem de ser manco... Així i tot, jo seguiré escrivint amb totes aquelles llengües, vives o mortes, que pugui arribar a assimilar, sense pretendre manipular ningú. Ho dic per si em veis canviar de llengua. Ningú em pot treure aquesta llibertat. Treure-la no és propi d’una democràcia integradora, és propi de declaracions unilaterals i jo no he engegat cap llei de desconnexió, al contrari, acab d’estendre un pont. I ara, Sra. Salord, de donar-li, humilment, sa mà.
