Destralejar

TW

Conforme a l’entorn familiar, laboral, el poble on es viu... cadascú te un vocabulari personal, propi, de conversa informal, no literari i utilitzem més unes paraules, que altres. Moltes ens provoquen sana nostàlgia i enyorem escoltar-les: -On vas tant «despitrallat!» (despitralat) tapet es coll que agafaràs el que no tens! -No deixis tan «esbadallat» posa es «piu» a sa porta, que exhali. -Que «xereca» aquesta pel·lícula, és una llauna!...

A la feina, quan un client tenia un impagat, el nostre viatjant preocupat per la reclamació deia: -Aquest ens farà «destraletjar!» en el sentit de fer anar malament. «Fer destralejar-destaletjar» qualcú significa també provocar-lo, encendre’l fins que li bull la sang, fer-lo rallar malparlant, exaltadament, dient-ne de grosses.

Hem rallat una bona estona i m’has fet destralejar un poquet, ja que en dius cada una que treu fum en el tema del menorquí i cada una com un covo en temes d’història. No et preocupis, la superficialitat, les inexactituds, la tergiversació són avui en dia tendència i estan de moda.
En tenim una caterva (catemfla) que en «fan cada una com un covo» (el covo era el recipient més gran en les embarcacions de pesca tradicionals) o en «fan cada una que treu fum» dues dites que signifiquen fer o dir una cosa inconvenient, un disbarat, sense pensar-ne les conseqüències i no li sap cap greu. Són expressions similars: fer una animalada, espifiar-la, fer una patinada, fer-ne una de bona, fer-ne una de grossa o si ho preferiu, tenim el vulgar «cagar-la».

El del cabell ataronjat -Quina peça!-, els d’extrema dreta, els conspiranoics, els negacionistes o personatges com Alvise, quan apareixen amb un micròfon al davant ja pots exclamar: a vam quina la diran!

No són «de xiste», ja que un bon xiste és una mostra d’enginy, agudesa, provoca plaer humorístic. Millor seria la «xarlotada», són còmics pel seu gest natural. Els xistes i les xarlotades que treuen fum o són com un covo, no en fan cap de gràcia, fan destralejar.