Vivim temps participatius. Molt. Massa, potser. Temps en què tot es consulta, tot es pregunta, tot es sotmet a l’opinió ciutadana, des de la fusió de dos bancs fins a si a la plaça del poble volem el terra dur o de sorra.
Em considero demòcrata. Voto a les eleccions d’aquí i de Suïssa, crec en la participació ciutadana i en la importància d’escoltar. Però també crec en els límits. Perquè no tothom pot ni ha d’opinar de tot. La meva mare, sense anar més lluny, és una dona sensata i sàvia, però dubto molt que sàpiga quin tipus de paviment drena millor quan plou. I no passa res. Perquè per això existeixen urbanistes, enginyers, tècnics municipals. Especialistes, vaja. Gent que s’hi dedica.
El darrer cas el trobem en la consulta pública oberta pel Govern sobre l’OPA del BBVA al Banc Sabadell. La mateixa OCU, l’Organització de Consumidors i Usuaris, ha qualificat el tràmit de «confús» i «irregular». No ho diu qualsevol. Ho diu una entitat que habitualment defensa que la ciutadania pugui opinar i tenir veu. Però en aquest cas adverteix que aquesta consulta, lluny d’aclarir, crea més embolic entre els afectats. I el més important, recorda que un cop superats els exàmens del Banc Central Europeu i de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, qui hauria de tenir la darrera paraula són els accionistes del Sabadell. Ni el carrer, ni una enquesta, ni un hashtag.
Potser ha arribat el moment de recuperar la confiança en qui en sap. No per deixar de participar, sinó per fer-ho amb sentit. Per distingir entre el que és una decisió col·lectiva i el que és una qüestió tècnica.
