S’altre dia llegia que a Espanya 4 de cada 10 joves tenen feines que no corresponen as seu nivell d’estudis. Podríem dir que tenim sobrequalificació juvenil. Es mercat laboral no ha evolucionat ni as mateix ritme ni en sa mateixa direcció que ho ha fet es sector formatiu. Mentre en ses darreres dècades s’ha viscut un fort període expansiu a nivell acadèmic, sa demanda i contractació de personal qualificat no aconsegueix absorbir aquest sector de població més jove.
Es nombre de joves amb alt nivell de formació és molt elevat, però sa manca de recursos des mercat laboral fa que aquest no respongui a ses seves expectatives, de manera que no només creix sa distància entre es nivells de formació i ses categories professionals, sinó que també augmenten ses xifres de precarietat. Per tant, a Espanya sa inversió formativa des joves no es rendibilitza.
Aquesta situació la podem veure reflectida en sa quantitat de joves que, tot i realitzar funcions vinculades a una certa complexitat, estan contractats amb categories professionals de rangs inferiors.
Sa manca d’expectatives personals fa que de cada vegada es vagi estirant més s’edat d’emancipació. Si no es fa res, açò tindrà conseqüències socials i polítiques molt importants, fins as punt que aquesta generació més jove sap que viurà pitjor que es seus pares, i es seus fills encara pitjor que ells. Rallam de joves de 34, 36 i de fins a 38 anys.
Segons una dada sorprenent del CIS, 1 de cada 5 joves defensa literalment que en qualque circumstància un règim autoritari pot ser millor que una democràcia. Més de la meitat de joves enquestats consideren que ses pensions actuals són massa generoses, tenint en compte que són més altes que es salari mitjà que cobren sa majoria d’ells. És més, quan se’ls explica es model de sistema de pensions solidari espanyol -aquest que se finança amb ses cotitzacions des que actualment feim feina, per pagar ses pensions d’aquells que no en fan- asseguren que açò no els sembla just, atès es baix poder adquisitiu actual provocat per s’erosió des salaris amb cotitzacions que freguen quasi es 45 per cent des sou net. Allò que s’endu en retencions aquest colosal estat és un des problemes de primer ordre que romp un contracte entre generacions. Es nostros joves són es grans perjudicats de sa doble crisi que hem viscut; sa de s’explosió de sa bimbolla inmobiliària i sa del 2008, que encara arrossegam. A aquesta generació se li ha dit que es formi es màxim possible, per després poder accedir a una bona ocupació laboral i a un sou alt que li permetrà un nivell de vida còmode. Cosa que majoritàriament no és així. En conseqüència sa majoria de joves qualificats se’n van a l’estranger.
2 Ses darReres estadístiques de l’INE posen de manifest que aquests darrers quatre anys un poc més de 2 milions d’espanyols en edat laboral han abandonat es país. I d’aquests, quasi la meitat comptava amb estudis superiors. Açò dona com a resultat una formació que s’adquireix i es finança a Espanya, però que s’impulsa a través de sa productivitat i sa riquesa en altres països que en treuen es profit.
En canvi, des 3 milions de professionals vinguts de fora des país, a qui se’ls ha concedit autorització de treball, només un 15 per cent tenen alta qualificació. Tot i que es saldo entre sa mà d’obra importada i s’exportada sigui positiu, no es renova es capital humà net d’alt valor. És a dir, es perfil i preparació des que se’n van i des que venen està en un clar desequilibri.
S’èxode que viu sa nostra joventut representa un drama per a un país que pes seu model productiu expulsa joves d’alta qualificació i n’atrau d’altres amb menor preparació i expectatives. Òbviament hi haurà excepcions, com en tot. Però sa realitat és que s’ha incrementat de manera considerable sa dependència d’ocupacions precàries i de salaris baixos. Així és es nostro mercat actual, aquest que va com un cohet.
Estareu d’acord amb jo que allò que s’hauria d’estimular i de fomentar de ver són ses professions tradicionals. Aquestes van passar de ser oficis denigrats, per sa creença que es millor futur laboral i estatus es llaura a ses aules de ses universitats, a encapçalar es repertori de ses professions més necessitades de mà d'obra. Fusters, lampistes, cambrers, electricistes, cuiners, mecànics, encofradors o soldadors són només uns pocs exemples d'una llarga llista de perfils que avui en dia costa trobar per garantir es relleu i atendre sa demanda en activitats que sa societat i s'economia necessiten cada dia. No només ofereixen una projecció directa cap as mercat laboral a qui estigui disposat a aprendre s'ofici, sinó que, davant es dèficit de candidats, garanteixen sous que superen es que cobren molts graduats o llicenciats. Es problema és que costa esborrar sa imatge de ser refugis per a aquells que no valen per estudiar. Es joves d'avui han crescut amb es missatge que ses oportunitats d'èxit més grosses les brinda es pas per sa facultat, però es oficis també són carreres.
Es nous tipus d’ocupació, ses noves necessitats laborals, aquelles que requereixen noves maneres d’aprendre, mos condueixen a s’obligació de repensar una nova manera d'educar, de formar i vincular-ho a accions que duguin a una ocupació real. Jo hi veig una oportunitat per sortir d'aquest carreró sense sortida social, laboral, econòmic i generacional. Per tal que sa generació estafada pugui pujar a aquest carro i d’aquesta manera no desapareguin sectors productius imprescindibles, es model d’ocupació, mos agradi o no, s’ha de reconfigurar de manera radical. I aquí és on es nostros dirigents i tots es sectors implicats han de posar fil a s’agulla; en preparar ses noves generacions per ses veritables ocupacions des futur.
