Dos èxits

La diferència, la petita gran diferència, potser era un grup de persones que amb un gran micròfon a la mà, alçaven la veu per demanar «la PAU», al principi no eren molts, més bé diria que un grup d’amics, però essent pocs aconseguien que tothom que passava per allà els escoltés, encara que fos per un instant, a poc a poc tothom qui passava anava llegint la gran pancarta, breu, directa i concisa, «No a la guerra», en menorquí, castellà i anglès, a causa del meu mal d’esquena només vaig poder fer un instant, el necessari per veure com el grup que al principi només semblava un aplec d’amics, de cada cop es feia més gran, i que qualsevol persona que passés per allà, no era indiferent: ni a la pancarta, ni a les consignes llançades des de l’altaveu, tothom per un instant tornava a la més brutal de les realitats, estem en un món dividit i en guerra. No espatllava la festa, més aviat la feia real, era una festa per gaudir de la Pau i per continuar lluitant per ella.

Com podem lluitar contra la guerra si ho fem amb els mateixos arguments que utilitzen per fer les guerres, no la guerra, les guerres en plural, serem capaços de lluitar per la Pau, sense cap arma que no sigui la nostra paraula i testimoni... hem d’aprendre a fer servir el do de la paraula i la presència silenciosa de les nostres persones, com éssers humans que no volen participar de la brutalitat de la guerra, en els fons totes les guerres són iguals, i els infants i les dones sempre les pitjor parades, les dones no fan la guerra, però la guerra sempre les atrapa, violades, humiliades, als nens a càrrec seu i veient com pateixen els seus fills perquè en una setmana només han trobat, per desagradable que sigui un trist rosegó per dur-se a la boca, no elles, sinó els seus infants, ja no queden moixos i cans, atrapades ben enmig, envoltades d’enemics, mentre nosaltres per un dia hem oblidat els nostres problemes. Visca la festa!