L’article de Jaume Anglada, «Sa tercera via», publicat el 12 de maig, reincideix tant en els errors de no ser rigorós en el que són citacions o referències de llibres a l’abast de tothom com en el fet de proposar lectures interessades per fer dir als textos allò que no diuen. És per açò que jo també tornaré a ser reincident i escriuré de nou per als lectors de bona fe que no volen ser confosos perquè volen el coneixement i, a més, defugen les remelses ofertes en un to mel·liflu d’aparent reconeixement escarnint el començament del meu article.
Comencem per les referències al gramàtic i lexicògraf il·lustrat Antoni Febrer i Cardona, als filòlegs Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll i a l’escriptor Joan Benejam. En el primer cas, la cita de Febrer segons la qual la nostra llengua (la comuna a tot el domini lingüístic del català, independentment de les denominacions particulars emprades) a començament del segle XIX podia aspirar a equiparar-se a les grans llengües de cultura europees si era cultivada (cosa que al segle XVIII només es va poder fer plenament a la Menorca colonial no sotmesa a l’Espanya borbònica), no és dita per ell al diccionari quadrilingüe sinó que pertany a la gramàtica del 1821 i és adduïda per l’editora Maria Paredes en el seu estudi introductori. Tampoc no «diu», ni al diccionari ni diria que a cap de les dues gramàtiques, la frase que li atribueix sobre la «pronúncia familiar», la col·loquial i dialectal, que ell no contempla a l’hora de fer de gramàtic que vol establir «regles generals» per a tots els parlants del domini lingüístic.
EN EL SEGON CAS, el que sobta és l’estranyesa de Jaume Anglada davant l’afirmació de Francesc de B. Moll que tots els parlars siguin a la vegada llengua i dialecte perquè aquella es manifesta, s’encarna, en totes i cadascuna de les variants geogràfiques, històriques, socials i fins personals. El continuador de l’obra d’Antoni M. Alcover sabia, a més, que aquestes variants en reclamen una altra en què es puguin reconèixer, comunicar i projectar tots els parlants, i que el desig expressat pel canonge manacorí s’havia fet realitat amb la codificació gramatical de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Per complementar-ho, el «Diccionari català-valencià-balear», tancat el 1962, oferia finalment el corpus lèxic complet a partir del qual poder eixamplar el diccionari normatiu del 1932.
I, finalment, Joan Benejam. Curiós que del pròleg del «Vocabulario Menorquín-Castellano» Jaume Anglada n’extregui una cita de Benejam i prescindeixi del comentari d’Àngel Mifsud: «Benejam deu pensar: si no hi ha ortografia fixada, no hi ha errades ortogràfiques; i si no hi ha errades, les errates, qui les sabrà? Però el lector d’ara no pot deixar de pensar: sí que valia poc, la llengua!». Potser sí que valia poc la llengua després que els nostres il·lustrats haguessin demostrat que podia equiparar-se a les grans llengües de cultura d’Europa! Havien bastat una setantena d’anys perquè s’esborrés la memòria il·lustrada, perquè es perdés la consciència, amb la imposició del castellà, que el que és determinant en una llengua, com ja havia dit Antoni Febrer i Cardona, és el seu conreu. D’aquí que Joan Benejam, que sí que va demostrar el valor de la llengua amb la seva obra costumista «en pla català» (d’acord amb l’expressió medieval, fossilitzada a Menorca com a «rallar en pla», per oposició al llatí culte), en una nota del preàmbul de «Ciutadella vella» s’exclamés del que ell creia la nostra pobresa lingüística. Jaume Anglada la reprodueix perquè diu que va desaparèixer després de la primera edició del 1909. En efecte, no apareix a la segona edició del 1972, feta per Lluís Casasnovas i Germà Coll inaugurant la valuosa col·lecció «Ahir i Avui» d’Edicions Nura. No crec en absolut, com suggereix J. Anglada, en cap tipus de «censura» ans al contrari en un possible error tipogràfic ja que el mateix Benejam ho va expressar en una nota a peu de pàgina. A més, jo la vaig reincorporar en l’edició del 2022 i en vaig oferir un comentari al pròleg que l’encapçala: «És aquest conreu literari estroncat o minvat de la llengua pròpia el que fa que Joan Benejam al pròleg de «Ciutadella vella» manifesti que hagi hagut de recórrer a paraules que li ofereixen la llengua catalana comuna i la castellana, que coneixia tan bé per l’ús que n’havia fet a la seva obra. Certament, no es tractava de pobresa sinó del fet que a Menorca havia reculat l’ús culte i literari, després de les brillants manifestacions dels nostres il·lustrats, amb les consegüents interferències del castellà com a llengua de l’administració, de l’ensenyament i de la cultura».
FINS AQUÍ pel que fa a les referències menorquines. J. Anglada retorna a la Declaració Universal de Drets Lingüístics estranyant-se que jo no en digués res a l’anterior article. I no ho vaig fer perquè la lectura que en feia i en fa és tan interessada i errònia que vaig trobar que el més eloqüent era el silenci. Aquesta Declaració va néixer el 1996 per salvaguardar els drets dels parlants de llengües sense un estat que en garantesqui la plenitud de drets. D’aquí que apel·li a les comunitats assentades històricament en un espai territorial determinat, fet a què s’adequa estrictament la comunitat lingüística catalanoparlant, que és el resultat (com en el cas del castellà) d’un procés d’expansió territorial a l’Edat Mitjana pel qual la llengua de l’anomenada Catalunya Vella es va trasplantar a la resta de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i fins a Sardenya. La Declaració també «considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política». Potser J. Anglada no ho vol entendre perquè parteix de la premissa, a manera d’acte de fe, que el menorquí és una llengua i alhora comunitat lingüística. Per contra, sí que incideix de manera tendenciosa en l’aspecte polític mesclant la llengua amb no sé quin discurs de «comunitats espanyoles» amb la consegüent deducció d’espanyolitat tant a nivell polític com segurament lingüístic perquè un menorquí independent demana una llengua més grossa per als usos no insulars. Ell, ho deia ja al títol, ha demanat «s’altra via», l’aranesa, oblidant, ai!, que ara sí que ens trobam davant una altra llengua, l’occità que es parla a la catalana Vall d’Aran. I els drets lingüístics, ara sí, li són del tot reconeguts.
FINALMENT, hi ha la incongruència d’apel·lar a un genèric poble (com si tots no ho fóssim) suposadament incontaminat per la manca de domini del coneixement científic i, a la vegada, mostrar la seva admiració per un titulat valencià amb paraules tan grandiloqüents que tal vegada seria bo recordar que els més perillosos propagadors de prejudicis són els que s’escuden en títols universitaris i càrrecs acadèmics. Quan ho he llegit, m’han vingut al cap les paraules de Vinblanc, el personatge graciós de «Rosaura o el més constant amor» de Joan Ramis: «Ell, és ver que per aquí / diuen que un tonto graduat / és un ase coronat / però jo no heu prenc per mi». El somriure que m’han causat aquestes paraules se m’ha glaçat quan he pensat que aquí J. Anglada ha explicitat el seu referent: aquells «blaveros» valencians que es van fer forts, amb l’ajuda del poder polític de l’estat, durant la Transició espanyola per impedir l’avanç de la catalanitat al País Valencià passant de la violència simbòlica a la física amb bombes a llibreries i atemptats personals. Sí, van aconseguir que l’Estatut devaluat posés que el valencià era la llengua pròpia, cosa que lamenta que no fos possible a les Illes Balears. Obligat a retractar-se, Galileo Galilei va exclamar entre dents: «eppur si muove», «i tanmateix es mou». Perquè els drets de la comunitat catalanoparlant no són ni una qüestió de noms ni una batalla ideològica. N’hi ha prou a estimar sencera la nostra llengua i poder donar-nos les mans els uns als altres.
