En un moment en què el món es debat entre la recerca d’un nou ordre internacional i l’auge dels lideratges autoritaris, emergeixen dues figures que encarnen models absolutament antagònics: Donald Trump, amb la seva política reduïda a un gran negoci, i Lleó XIV, el nou papa, defensor de la dignitat humana i de la justícia social. Aquesta confrontació va més enllà d’un xoc entre política i religió; és la pugna entre una visió materialista i egoista del poder i una altra fonamentada en la recerca del bé comú i la dignitat de la persona.
Trump ha tornat a la Casa Blanca envoltat de la seva cort de magnats i multimilionaris. En la seva primera gira internacional ha prioritzat les capitals dels petro-dòlars, on ha signat contractes multimilionaris sense el menor escrúpol per les qüestions de drets humans. Com ja va dir el 2017, «no posarem en risc contractes milionaris per la mort d’un periodista», en referència al brutal assassinat de Jamal Khashoggi. Per a Trump, les relacions internacionals són simples operacions comercials on la moralitat és un destorb i, per tant, una exigència prescindible.
Aquesta concepció reduccionista de la política ha traspassat les fronteres dels Estats Units. Amb l’ajuda de l’extrema dreta global, Trump i els seus aliats intenten exportar un model basat en la llei del més fort, l’aïllacionisme disfressat de grandesa i l’ús de la religió com a eina de control i divisió. Però aquesta ofensiva ha trobat resistència no només en governs democràtics com el canadenc o l’australià, sinó, paradoxalment, al mateix cor de l’Església Catòlica, amb l’elecció de Lleó XIV.
El papa Robert Francis Prevost, nord-americà de naixement però profundament arrelat en la doctrina social de l’Església, encarna l’antítesi del discurs trumpista. La seva elecció ha estat una bufetada a les aspiracions del moviment MAGA, que esperava un pontífex submís a les seves tesis ultraconservadores. Amb el nom triat, Lleó XIV fa una clara al·lusió a Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum Novarum, que defensava els drets dels treballadors i posava les bases de la doctrina social moderna de l’Església. Una tria que no pot ser més eloqüent.
Steve Bannon, antic ideòleg de Trump, no ha trigat a qualificar l’elecció de Lleó XIV com un «frau» i ha amenaçat amb un cisma a l’Església. Però aquestes amenaces, lluny de debilitar el nou pontífex, reforcen el seu lideratge com a referent moral en un món en crisi. I la resposta de Lleó XIV ha estat clara en defensa de la unitat, la justícia i la dignitat humana. En la seva homilia d’inici de pontificat va afirmar que «el Papa no és un cabdill solitari», fent així una crítica directa als líders autoritaris que veuen la política com una qüestió de poder personal i no de servei al bé comú.
La diferència fonamental entre Trump i Lleó XIV rau, doncs, en la concepció de la persona humana. Per a Trump, la persona és un instrument per assolir objectius de poder i riquesa. Per tant, els immigrants són un problema que cal eliminar; els aliats, uns mers socis comercials; i els adversaris, uns objectius a destruir. Per a Lleó XIV, en canvi, cada ésser humà és portador d’una dignitat inalienable, independentment de la seva condició social, nacionalitat o creença. I és precisament aquesta visió, que s’arrela en la tradició agustiniana, la que inspira el lema del seu pontificat: «In Illo uno unum» (En aquell Un, siguem un).
La política de Trump, concebuda com una gran empresa, és víctima de la seva pròpia miopia. A curt termini pot semblar triomfant, però genera anticossos. Des del Canadà fins a Austràlia, passant pel Vaticà, les societats reaccionen contra aquesta ofensiva autoritària. Fins i tot dins dels Estats Units, la comunitat catòlica (que és majoritàriament conservadora) s’està dividint i molts fidels es distancien del discurs de l’odi i de la mercantilització de la fe.
Lleó XIV no només defensa una Església més justa i propera als desafavorits, sinó que també aposta per un nou equilibri internacional basat en una «pau justa», concepte que l’allunya radicalment de l’aïllacionisme bel·ligerant de Trump. La seva obertura a oferir el Vaticà com a espai de mediació en conflictes com el d’Ucraïna és una mostra del seu compromís amb la diplomàcia i el diàleg, valors que el trumpisme menysprea sistemàticament.
Però aquesta batalla no és només política, és profundament moral. En un món que viu col·lapsat per crisis climàtiques, migratòries i humanitàries, les solucions mai no vindran d’unes polítiques que es basen en la construcció de murs, l’aplicació d’aranzels o els discursos d’odi. Com recorda Lleó XIV, la sortida del col·lapse només pot passar per la cooperació, la solidaritat i la defensa insubornable de la dignitat humana.
La batalla entre aquestes dues visions no s’ha resolt, però les primeres derrotes del trumpisme en l’àmbit internacional i l’elecció de Lleó XIV com a referent mundial apunten cap a un futur on la justícia, la dignitat i la unitat poden recuperar el seu lloc. La història ensenya que els imperis basats en l’arrogància i la cobdícia no perduren. I la veu de Lleó XIV, serena però ferma, es perfila com una guia per a un món que necessita, més que mai, líders amb visió, humanitat i coratge. Sí, necessitem líders que proclamin clarament que la grandesa d’una civilització no es mesura per la seva riquesa, sinó per com tracta els més febles.
I aquesta és, en última instància, la batalla que decidirà el nostre futur.
