Memòria històrica

Així, la mort del dictador ens va abocar a una transició que va cultivar l’oblit dels fets violents i de les destrosses materials i morals que van causar en els perdedors de la guerra, en comptes de deixar-los exposats a la vista de tots i treballar per l’assumpció i el perdó, per la veritat i la recuperació de la memòria. Parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor, és molt més que un deure: és una obligació perquè estam parlant, ni més ni manco, que de fer justícia. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai si no deixam que els toqui l’aire. No es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per quaranta anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, d’una manera digna i valenta, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per a tothom.

El govern del PP de Marga Prohens    necessita els vots dels diputats de Vox    per aprovar el pressupost del 2025. A canvi del suport als comptes, Vox    exigeix la derogació de la Llei de memòria, una exigència que en aquests moments, segons diu la presidenta, «encara» no s’ha acordat. Una exigència que, de fer-se realitat, suposaria trair el pacte que Prohens va fer, fa uns mesos, amb l’esquerra, pacte que garantia mantenir en vigor la llei a canvi de poder tornar enrere l’error del PP en una votació d’esmenes de Vox. Però, sobretot, és una exigència que, de fer-se realitat, suposaria trair, una vegada més, la memòria de les víctimes que, des de les tombes, encara reclamen dignitat i reconeixement. Com va dir Almudena Grandes: «la memòria històrica és una cosa que no té a veure amb el passat sinó amb el present i amb el futur».