Pot haver-hi, en aquest món d’embolcalls de continguts buits, res més ple que la fidelitat i la lleialtat amb tu mateix? Res més lliure que fer el que dius mentre et patinen els eslògans, la fredor inhumana del liberalisme caníbal i les estúpides modes passatgeres? Res més valent que pregonar amb l’exemple? Res més coherent que tenir un discurs humil des de la humilitat? Fidelitat, lleialtat, llibertat, valentia, exemple, coherència i humilitat són qualitats i valors que es poden atribuir al recentment desaparegut Pepe Mujica.
Com a bon Mestre del temps i alumne de la vida, Mujica tenia molt clar que si una cosa té un valor molt superior a les altres, és precisament el temps de la nostra vida; no la quantitat, sinó la qualitat, quasi bé essent hereu de les paraules del Eclesiastés: «Totes les coses sota el sol tenen un temps i un moment», o de les paraules del profesor Keating a «El club de los poetas muertos»: «Aprofita el moment». Així, el seu temps, el va saber omplir de moments de saviesa i de filosofia transmetent aquesta sapiència al poble, al seu estimat Uruguay, i a la resta del món que el volia escoltar, que el volíem escoltar.
Amb l’espídica velocitat a la que transitem per aquesta autopista vital de raons absolutes i absolutistes i egos plens de buidor, no hi lloc, ni temps –el bé més apreciat per l’ex polític filòsof– per a persones com ell. Sobren aquests «bitxos raros», nedant dins aquesta desgràcia vivencial, aquestes persones que volen estar, abans que a llocs que supuren opulència i ostentació, en una casa sense gens de luxe, on les portes són de simple i humil fusta, en una petita granja plena de cultius, fruits i roses plantades i cuidades amb les seves mans «en mi charca, trabajando la tierra», com ell diria. Aquestes persones, he arribat a pensar, no mereixen caure tan baix com és habitar un planeta sense ànima, però, així i tot, aquestes són les persones que fan que el sentit de la vida sigui cercar sempre aquesta ànima, sigui atea o creient.
Mujica respongué, quan, en resumides comptes, se l’acusava de marxista: «Jo sé que soc un vell mig boig, perquè filosòficament soc un estoic per la meva manera de viure i els valors que defenso. I això no encaixa en el món d'avui. L'estoïcisme és més vell que el cristianisme (ja no diguem que el marxisme), no em fotis. És un vell corrent de filosofia, una concepció de la vida. Per això la sobrietat amb què visc». I en veritat que vivia en una radical austeritat que feia esglaiar els ulls al món sencer, jo crec, però, que com admiració, fins i tot dels seus més antagònics polítics: «Diuen que soc un president pobre. No soc un president pobre. Pobres són els que tenen més, els quals no tenen suficient amb res. Aquests són els que són pobres, perquè es fiquen en una carrera infinita, i llavors no els donarà el temps, ni la vida ni res. Jo prenc l'austeritat com a camí de vida, la renunciació; lleuger d'equipatge per a tenir temps per a fer el que a mi m'agrada». Com va inspirar la seva vida al mig poeta que teniu entre aquestes línees: «Maleïts els que tenen por de conèixer-se, perquè quan la mort els cridi, sentiran que no han viscut».
Una frase de Pepe Mujica a mi em colpeix el cor i l’ànima. La va pronunciar l’any 2023 en un congrés de joves estudiants al Brasil. Dirigint-se a ells els amollà, sense filtre: «Envelliran i tindran arrugues, i un dia es miraran en el mirall i hauran de preguntar-se, aquest dia, si van trair al nen que tenien a dins». Em feren de prop perquè també aquest poeta local escrigué: «Als cabells cau la neu que ja no es fon i les arrugues ens delaten i deixen d’encobrir que no som allò que crèiem que som... sinó allò que mai hauríem cregut que seríem».
És evident que no podem obviar que, en pocs dies de diferència, Déu s’ha emportat a dos gegants de l’ànima i la humanitat, de la poca que queda en aquest míser orbe: El papa Francesc i Pepe Mujica, tan diferents en l’embolcall, però tan iguals en el contingut de plenitud humana. El món és, des de fa poc, més orfe, més trist, més fosc, més buit. Però aquestes dues marxes cap al més enllà ens han ensenyat, un, a creure en el Deú dels pobres; i l’altre en el comunisme del bo. Potser, al cap i a la fi, són el mateix discurs. Potser, sempre ho ha estat.
PD: «Triunfar en la vida no es ganar. Triunfar en la vida es levantarse y volver a empezar cada vez que uno cae». Pepe Mujica.
